Senyals sincronitzats

Article 164. Aquesta setmana em costa decidir quin serà el tema de la columna. Per un costat m’encantaria parlar sobre la nevada. Jo la vaig viure per partida doble. Vaig enganxar la de Barcelona i dos dies després, la de Mallorca. Però crec que ja se n’ha dit gairebé tot... També m’encantaria parlar sobre els Oscars. Sobre el bon humor dels dos presentadors i la gran descortesia que es va fer als guanyadors dels Oscars honorífics. Però novament ja ha nevat molt...

Així que em decantaré per un tema que em va commocionar molt més. Va passar al control de l’aeroport. Jo, com sempre, vaig cridar l’atenció per culpa de la cama just en el moment que una noia també ho feia a l’arc del costat. Els dos senyals van sonar sincronitzats i quan li van preguntar si portava alguna cosa metàl·lica, la noia va replicar... Bé, us ho explicaré després del millor de la meva setmana.

Tercer lloc.Nino Bravo, el musical(Coliseum). Un musical que no ho és i en això radica el seu encant. Està fet amb tant d’afecte que acabes totalment entregat.

Segon lloc.50 años de... canciones de amor(La Primera de TVE). Cada vegada estic més enganxat a aquest programa. Em va encantar la versióHeydeLola Floresi elCuando digo que te amodels Surf. ¡Absolutament brutal!

Primera posició.Hijo de la luz y de la sombra (Serrat). Un àlbum que t’arriba al cor i et toca l’esòfag i part del pulmó. Al·lucinant el temaUno de aquellos, no el puc deixar d’escoltar i d’emocionar-me.

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

I tornant a l’aeroport, la noia que va cridar l’atenció va replicar al de seguretat: «Si li he d’explicar la meva vida, expliqui’m vostè també alguna cosa personal que li faci mal i l’afecti. Perquè el metall que porto a dins parla de la meva vida, del meu dolor i no és una cosa per explicar a un desconegut». I llavors aquell home de seguretat la va mirar amb una cara estranya durant uns llargs 16,4 segons i finalment la va deixar passar sense dir ni una paraula i ella se’n va anar...

No puc deixar de pen­sar en aquell senyal compartit, en aquell metall que fa mal i en elseguratala cara del qual denotava un problema per­sonal impactant... Sé que no és una nevada ni uns premis de Holly­wood, però és un fet que crec que recordaré durant molt més temps. ¡Feliç diumenge!