ENTREVISTA AMB EL Director

Isaki Lacuesta: «Tot acte passat comporta conseqüències»

L'autor català estrena 'Los condenados', exploració dels ideals revolucionaris amb què va obtenir el premi Fipresci a Sant Sebastià.

Isaki Lacuesta.

Isaki Lacuesta. / REUTERS / VINCENT WEST

1
Es llegeix en minuts
NANDO SALVÀ
MADRID

-Los condenados

–La pel·lícula no està emmarcada en un context explícit, i podria ser Xile o l’Argentina o l’Uruguai o el País Basc. Al cap i a la fi, les vivències dels moviments guerrillers previs a la revolució russa eren idèntiques a les de Sud-amèrica als 60 i 70. No és que l’ésser humà caigui dues vegades en la mateixa pedra, sinó que la pedra devem ser nosaltres mateixos. L’única referència explícita que es fa a la pel·lícula és ETA, perquè aquesta és la base de les meves preocupacions sobre la lluita armada.

–És a dir, que vostè recorre a la memòria històrica per parlar no del passat, sinó de l’aquí i l’ara...

–Sí. Aquesta és una pel·lícula narrada en present, sobre temes actuals, i amb uns personatges que volen reescriure el passat per a la generació futura, desitgen llegar als joves una herència ideològica. Tot acte passat comporta conseqüències i responsabilitats presents o futures que no podem esquivar.

–Senyor Lacuesta, ¿és legítim matar a partir d’una ideologia?

–L’opinió general sobre la lluita armada ha canviat completament en els últims 30 anys. A principis dels 80 la premsa espanyola mostrava comprensió per ETA, i, als 50, Albert Camus defensava gairebé en solitari que la lluita armada era un error. Comparteixo gairebé tots els seus arguments, però he intentat que la meva posició personal no estigués present a manera de lliçó moral, tot i que deixo clar que les bones intencions poden tenir resultats catastròfics. La idea és que l’espectador es pregunti què faria ell.

Notícies relacionades

–És un tema potencialment ofensiu, però, donada la seva subtilesa, la seva pel·lícula no ofendrà a ningú. ¿S’ha mossegat la llengua?

–No, de fet no m’importa gens dir públicament que ser abertzale em sembla una estupidesa injustificable, una desgràcia tàctica i, sobretot, una forma absurda de deixar passar la vida. El crític Serge Daney deia que les pel·lícules solen ser més complexes i intel·ligents que els seus autors. Si Los condenados no ofèn a ningú, ens haurem de preguntar si és perquè Daney tenia raó o, al contrari, perquè no en tenia.