Lluís Reverter: «Vam preservar Sarrià de l'especulació salvatge»

He viscut a Sarrià tota la vida. Com el meu pare, i abans el meu avi. Vaig començar treballant en una drogueria regentada per la meva família al passeig de la Bonanova. Amb poc més de 20 anys em vaig introduir en l’associacionisme veïnal, que molts pensàvem que seria un vehicle útil per fer política. La nostra intenció era convertir una associació de veïns de barri en un moviment reivindicatiu que anés més enllà del guarniment de carrers per Nadal, i crec que ho vam aconseguir.

Vam començar reclamant espais verds i equipaments. Vam aconseguir parlar de tu a tu amb l’Ajuntament. Vam tancar la majoria d’operacions amb l’últim alcalde del franquisme, Josep Maria Socías. Durant el seu mandat es van adquirir molts dels espais públics de què avui disfrutem. En aquella època, la presència de l’associació de veïns era reclamada al ministeri abans de firmar qualsevol acord. Van ser negociacions emblemàtiques la venda de finques privades com la del castell de l’Oreneta o la Quinta Amèlia, que després han estat convertides en grans parcs.

Sarrià era i és un barri amb una forta personalitat, on la gent té un sentiment de pertinença al lloc. Una de les nostres victòries va ser preservar aquest caràcter. Per exemple, lluitant contra la construcció salvatge que sí que va tenir lloc en altres zones de Barcelona. A Sarrià, amb algunes excepcions, vam aconseguir evitar-ho. Les quatre grans avingudes que envolten el nucli vell van tancar el barri, però aquest aïllament ha estat positiu. Una altra de les millores més recents ha estat la conversió de molts dels seus carrers en zones de vianants. El cotxe ens va robar un espai social que ara hem recuperat. Com els comerços, que han estat un element vertebrador. Si disposàvem de comerç no calia anar a fora.

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

Sempre he viscut a Sarrià. Fins i tot quan per motius laborals tenia la meva segona residència a Madrid no faltava cap cap de setmana a casa o no deixava les meves obligacions amb entitats com la parròquia. Tot això em converteix en un sarrianenc militant.

Sarrià també té els seus problemes. El preu de la vivenda és un dels principals. Els fills de la majoria de veïns no es poden permetre viure als carrers on es van criar i es veuen obligats a emigrar a altres districtes. Contràriament al que es pensa, la gent de Sarrià és modesta, classes mitjanes, menestrals. Hereus de servents dels rics que estiuejaven a la falda de Collserola. Aquí la gent treballa.