Joan Pera: «A la ràdio es pontifica i es parla molt»

–Sembla que està agafant molt gust al fet de col·laborar professionalment amb la seva família, primer a la tele i ara a la ràdio...

--No sabria acostar-me a la gent si no és amb les coses vitals que m’han passat en la vida. Quan faig alguna cosa amb els fills no és per fardar que els tinc, perquè li asseguro que no és cap joia, sinó que expresso la meva manera de ser i d’acostar-me a la gent que també té fills.

–¿Aquesta necessitat d’adreçar-se als altres l’ha adquirit amb l’edat?

--No, va amb l’edat dels fills, perquè tenen ganes de comunicar-se. Han viscut tota la meva trajectòria i poden explicar coses de mi, des d’un punt de vista natural. Si jo tingués una fàbrica de mitjons, probablement tots faríem mitjons. Mostrar a través de la ràdio una manera de ser i de viure tan normal com la nostra és bo.

–¿És això el que pretén el programa Pera punyetes

--El meu objectiu és comunicar-me amb la gent a través d’un mitjà més, que aprecio molt i que últimament feia servir molt poc. Però també volem acostar una família normal a la gent a través d’un mitjà en què es pontifica i es parla molt. La realitat, el que és la realitat, la tinc jo. Als mitjans hi ha molt poca comunicació.

–¿Pensa llavors que la societat actual es comunica poc i malament?

--Ho fem des d’una trona, des del «Jo penso que...», «A mi em sembla que...». Però no és allò de dir: «A mi m’han tallat una cama...». També hi ha un desig de dinamitzar el meu clan, perquè participin de les meves experiències. Jo he estat molt feliç amb aquestes experiències. A casa meva el fet de compartir ho és tot, tant si són penúries, alegries, èxits o fracassos.

–¿D’on va sorgir la idea?

--És del Roger. És el dinamitzador. Els fills que no són d’aquest món van pensar que estaria bé portar a la ràdio el que ens passa cada dia quan ens reunim a la taula de casa. Ho vam proposar i va agradar, tot i que les primeres proves que vam fer van ser un desastre total, perquè la ràdio és un ofici i l’únic que tenia una mica d’ofici era jo.

–¿Què va passar?

--Als meus fills se’ls va haver de dir que no parlessin tots alhora, perquè no s’entenia res. Per ofici, jo feia de torero: si veia que la cosa es torçava, explicava un acudit. Els dic que s’expliquin amb humor, però ells ho volen dir a la seva manera. La sinceritat i la innocència dels joves està bé. I el que va ser un llast al principi, ara és un valor afegit. L’horari (13.05) ens permet fer un programa d’art i assaig.

–¿Quins temes preocupen més la família Pera?

--Cadascú té el seu interès. Si esmentes el sexe, tots diuen que sí; si és canviar el món, només els interessa als més preocupats, i si és el medi ambient, als més hippies. Tinc fills de totes les pintures.

–¿I on són les dones?

--Jo porto una senyora de la meva edat perquè m’ajudi, i ells porten la seva. Ho veiem tot des d’un prisma d’home i, per això, tenim convidades femenines. D’entrada, queden acoquinades. ¡Són com Joana d’Arc contra els anglesos!

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

–¿Seguirà el programa a la tardor?

--Això és decisió de Catalunya Ràdio. El primer dia vam pensar que no: vam arribar a casa tan cansats com si haguéssim llaurat una hectàrea d’un camp de blat. ¡Estàvem morts! Però el segon va ser millor, i el tercer ja comences a agafar-hi gust. Els mitjans de comunicació són com un verí que costa deixar.