Antonio Vega, el poeta que es consumia entre el desig de viure i la melancolia

La melancòlica veu d'Antonio Vega s'ha apagat avui. Avui s'ha posat punt final a aquesta biografia plena d'experiència i de memòria en color i en blanc i negre que ha nodrit tots els temes de les seves cançons, dels seus poemes, perquè ell no feia cançons: ell adaptava la música als seus poemes, a les seves lletres.

Poemes i lletres que Antonio Vega construïa amb el material de la vida, de la pròpia biografia, amb la bellesa nostàlgica d'una veritat aconseguida a costa de viure intensament, d'haver estimat i patit; d'haver visitat l'infern i d'haver vist com se n'anaven alguns amics i éssers més estimats, com la seva última companya, Marga de Río, que va morir el 2004 i a qui va conèixer quan gravava Anatomía de una ola el 1998.

Quan la Marga va morir, li va dedicar l'àlbum 3.000 noches con Marga, editat el 2005. I aquell dolor es va traduir, per exemple, en Te espero: "Te espero porque volverás, tal vez me dé la vuelta un día y estés tu detrás. Te espero porque se quedó en el tintero la promesa de un mundo mejor. Y yo ...te espero".

Antonio Vega, que va començar el 1978 amb Nacha Pop, juntament amb el seu cosí Nacho García Vega, Carlos Brooking i el bateria Ñete, i que després començaria a cavalcar en solitari, fins que es van tornar a retrobar el 2007, va ser una icona de la modernitat als 80, els anys de la movida, però en realitat ell estava fora de les modes.

Una biografia cantada

"Les meves cançons neixen de la meva biografia personal", recalcava. No segueixo el panorama de la música actual, ni estic al corrent de nous grups o tendències", va dir el 2002, i a tot això s'hi ha d'afegir l'especial mirada que tenia per veure el món.

Així, "aquest noi tan trist i solitari" deixa temes tan emblemàtics com La chica de ayer", que sonava de matinada als 80 a tots els locals de moda: "Un día cualquiera no sabes qué hora es/ te acuestas a mi lado sin saber por qué/ las calles mojadas te han visto crecer/ y tú en tu corazón estás llorando otra vez...".

Una lletra que li va inspirar el Mediterrani, altres de les passions del cantautor. I és que Antonio Vega necessitava llum i calor per als seus clarobscurs, i d'aquí va sorgir Anatomçia de una ola, que va escriure el 1998 i que reflectia un moment optimista de l'autor: "Hoy, de navegar y descubrir/ el sabor a sal del mar, en la cresta de qué ola/ dejé mi silla de montar".

Cançons de culte

Però una de les lletres seves més simbòliques i més visitades a internet, i que ja quedarà com a "cançó de culte", de l'àlbum No me iré mañana, és Se dejaba llevar por ti, on diu: "Azul, líneas en el mar, que profundo/ y sin domar acaricia una verdad. Eh, tú, no pienses más/, o te largas de una vez o no vuelvas nunca hacia atrás".

El sitio de mi recreo és una altra de les lletres més boniques escrites per Antonio Vega, de l'àlbum del mateix nom, del 1992. Un poema que comença dient: "Donde nos llevó la imaginación, donde con los ojos cerrados, se divisan infinitos campos. Donde se creó la primera luz, junto a la semilla de cielo azul, volveré a ese lugar donde nací, y concluye: hay fuego, hay deseo. Ahí donde me recreo".

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

Una lletra final que és tota una declaració d'intencions per a algú que, tot i l'aspecte fràgil i taciturn, bullia per viure i desitjar.

Pel seu cosí Nacho García Vega, la seva altra ànima a Nacha Pop, la lletra que li quedarà gravada per sempre al cor és Lo que tú y yo sabemos. Una lletra optimista que reflecteix la vitalitat de l'autor, les gires i els viatges del grup. "Salir, tocar para verte sonreír, coger al vuelo el sentido de vivir. Y después, a la hora de volver, conservar el secreto de mi poder. Un viaje más, olvidar la luz de un bar, durmiendo mal y soñando con cantar...".