El millor jazz català

En una hipotètica llista del millor del jazz català, el més lògic seria que el primer lloc fos per a Tete Montoliu, la principal figura que ha donat fins a la data el jazz a Espanya. Però fins ara això era només una hipòtesi. Ningú s’havia ocupat de fer una llista semblant. Per celebrar els seus cinc anys als quioscos, la revista trimestralJaç, que dóna cobertura al jazz, el blues i les músiques improvisades, ha elaborat una selecció a partir de les votacions de 25 crítics musicals.

Ha guanyat Montoliu, però ho ha fet amb una raresa.Vampyria(1974) és un disc a duo amb el pianista Jordi Sabatés, per al qual Montoliu va gravar per primera i única vegada amb un piano elèctric. Al seu dia, la trobada entre Montoliu i Sabatés, autor del repertori, no va acontentar ni els puristes ni els seguidors del jazz progressiu. «Nosaltres som els primers sorpresos», admet Pere Pons, director de la revista. Però, a les llistes dels crítics consultats, aquesta gravació singular ha rebut més vots i més bones puntuacions que cap altra. «La idea de la revista no era establir un cànon, sinó mostrar que aquest país té una llarga relació amb el jazz, una música que va arribar aquí abans que a altres llocs d’Espanya. Esperem que serveixi com a punt de partida per anar més enllà i poder explorar una història que amb prou feines ha estat explicada».

Montoliu, que el 1965 va firmar el primer elapé de jazz mai gravat a Espanya, és la presència dominant en la selecció, amb una desena de títols al seu nom, tres d’ells entre els deu primers. «Va ser la referència. No només per la qualitat: fins a mitjans dels 70, mitja discografia del país era de Tete. Quan va morir, el jazz es va destapar. Creava llum i, a la vegada, ombra». En els primers llocs hi ha el pianista nord-americà Brad Mehldau, que va debutar ambNew York - Barcelona Crossing(1997) iWhen I fall in love(1993), gravats a Barcelona juntament amb músics catalans. Hi ha presència del jazz progressiu i l’ona laietana dels setanta, ambIberia(1978), de Música Urbana, iSalsa catalana(1974), de l’Orquestra Mira-sol, a més de pianistes que van per lliure, com Lluís Vidal ambCançons populars(1989) i Agustí Fernández i el seu recentAurora(2006).

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

Més de 2.000 títols

En total, 100 títols elegits entre les prop de 2.000 referències que Pere Pons i la redacció deJaç han aconseguit localitzar. «Més de 1.500 són dels últims 20 anys». En els anys 80, la producció creix, i es dispara durant la dècada següent. «La producció i la qualitat han anat en augment», sosté Pons, que no descarta publicar la relació completa de títols, localitzats a través de discoteques particulars, arxius públics i els testimonis de veterans aficionats al jazz. «Hi ha fonts d’informació que no han estat treballades», assegura Pons, que espera que la llista serveixi perquè es reeditin alguns títols que actualment estan descatalogats. En el seu número especial, la revista inclou un DVD amb actuacions de la big band del Taller de Músics, una institució clau per al desenvolupament del jazz a Catalunya, que aquest any compleix el seu 30è aniversari.