L’estilós últim ball del vell seductor

Umberto Tozzi té 16 àlbums d’estudi i senzills d’èxit a Itàlia que cobreixen diverses dècades, però a Espanya la seva fama s’associa a un pòquer de cançons molt específiques i bastant remotes, publicades entre 1977 i 1981. Van ser els moments més celebrats del seu concert d’ahir a la nit al Festival de la Porta Ferrada. Única data a Espanya de la gira de comiat del cantant i compositor torinès L’ultima notte rosa. The final tour.

En els seus temps de popularitat a Espanya, a la seva joventut, Tozzi va limitar les seves visites als platós televisius i no se’l va veure en un escenari per aquí fins molts anys després (Cap Roig, 2017). Aquest és un altre Tozzi que el que cantava (en play back) a Aplaudiment, clar: 73 anys, veu amb més fons i un catàleg de cançons per donar i per vendre, el llegat de tota una vida. I una banda-orquestra d’11 integrants que va deixar molt enrere el so pop comercial que el va donar a conèixer aplicant a les cançons una presència de superproducció: coristes, metalls, guitarres rockeres (tres, una d’elles la del mateix Tozzi).

Material de fons líric romanticolibidinós des de la mateixa arrencada amb Notte rosa, amb les seves estrofes de desig i absència, i la seva immersió en les profunditats de l’alba ("hores i hores tu i jo fent l’amor per telèfon"). Tozzi va prendre allà la paraula per agrair al públic el seu llarg suport i va demanar que tragués el seu "telefonino" per aportar un horitzó estrellat al famós i baptismal Ti amo (1977), amb les seves sanefes simfòniques de sintetitzador.

Notícies relacionades

¿Macrofestivals a l’hivern?

45 anys punxant rock a Gràcia

És clar, hi ha molts èxits posteriors de què amb prou feines ens vam assabentar per aquí, peces com el molt italopop Gli innamoratti o certa trobada a tres bandes, amb Gianni Morandi i Enrico Ruggeri, anomenada Si può dare di più. El mig temps festiu Qualcosa qualcuno, amb la seva melodia encisadora, i la balada perfumada Lei, que Tozzi va defensar al piano. I Gente di mare, que el 1987 va quedar tercera a Eurovisió (a duo amb Raf), amb aires d’himne, i que va presentar com "una cançó molt difícil d’explicar" (hauria estat bé que ho intentés). Tozzi va cantar amb solvència, traient partit de la seva veu una mica trencada, ben acomodat en un concepte sònic molt d’una era, tot i que pulcre i frondós. I amb derivades AOR: aquest interludi instrumental amb cita a Music (John Miles) i a temes propis com el seu apreciat Il grido.

En el tram final, un rere l’altre, els tres hits pendents. Stella stai (Claridad en la versió castellana) va reflotar la seva dinàmica pop molt dels vuitanta, de lletra poc menys que dadaista (desxifrin això: "Coloreando un hijo se puede, darle tus ojos, si no, si no que hago otra vez en esta puerta"). Tu va lluir el seu original tempo incisiu i la seva història de sàtir tremend: "El meu llit és fort", "em vaig despullant", "¿què t’importa la meva edat?" (versos que va cantar en italià). I Gloria va tancar la sessió amb la seva invocació de la dona fictícia, que mai va existir, i de la qual Umberto Tozzi s’ha vist havent de donar decebedores explicacions durant 46 anys.