El 2% dels malalts mentals greus es neguen a ser atesos

Segons estudis internacionals, la xifra podria afectar l’1,8% dels pacients amb trastorns diagnosticats: persones amb conductes violentes, especialment contra la seva família, que tenen una malaltia mental i no volen seguir tractaments ni ser atesos.

Els especialistes assenyalen que l’abordatge d’aquestes realitats és en el dia d’avui el gran forat de la xarxa d’atenció a la salut mental i que són els familiars i els seus entorns que pateixen fins a les últimes conseqüències. Ho confirmen els demolidors relats d’afectats. "El de Torelló no és el primer ni serà l’últim. Coneixem persones a qui els seus fills malalts els han cremat la casa... Sembla que només tinguem dues opcions: o la presó o el cementiri", es queixa el president de l’associació Afatrac, Josep Maria Sala, que reclama solucions per poder ajudar totes aquestes persones.

Històries similars

¿Què passa llavors quan aquestes persones no volen tractar-se, però suposen un risc? "És el que ens passa a nosaltres. En els últims vuit anys hem conegut unes 900 històries similars, de pares o germans que es posen en contacte amb l’associació perquè els està passant això. Els nostres fills no tenen consciència de la malaltia, no accepten cap tipus de tractament i la culpa i el pes recau en nosaltres. Perquè en un moment donat poden fer qualsevol cosa", explica Sala. L’associació de familiars d’afectats per trastorns de conducta (Afatrac) té 370 socis, tots familiars de persones en aquesta situació.

La legislació catalana i espanyola, de moment, resol que només un jutge pot dictar un ingrés involuntari en un hospital psiquiàtric en moments en què el pacient, en contra de la seva voluntat, necessita ser estabilitzat. Pot fer-se per la via urgent o ordinària. El tràmit urgent es realitza amb un informe mèdic favorable perquè el pacient ingressi en l’hospital. Un jutge l’ha de ratificar poques hores després.

"Els pacients arriben a urgències normalment amb psicosi o alteració del judici, no tenen consciència de la malaltia, però suposen un risc per a ells mateixos i per a tercers", explica Narcís Cardoner, director de Psiquiatria de l’Hospital de Sant Pau. L’any passat es van practicar 394 ingressos d’aquest tipus a Catalunya, que suposen el 2,2% de la xifra total. "Jo vaig viure un cas amb un home atrinxerat en una masia a Sant Pere de Vilamajor. Has de decidir si demanes al jutge el trasllat involuntari al·legant risc o perillositat malgrat que no hagis vist el pacient i, per tant, no hi hagi avaluació", apunta la psiquiatra Blanca Navarro, que insisteix que són casos molt poc habituals i que cal deslligar la salut mental de la perillositat.

L’altre procediment és l’autorització, és a dir, el tràmit ordinari a llarg termini. Després que un metge forense visiti el pacient, el jutge decideix si autoritza que se’l tracti en determinats moments en contra de la seva voluntat. "Depèn més del grau de la malaltia, però és molt complicat quan la persona no es vol tractar, perquè en alguns casos no hi ha diagnòstic que motivi l’obertura del procediment. També pot passar que quan se l’examina està en plenes capacitats i es determina que no és necessari. O un altre problema és directament no poder realitzar-li l’examen. Per exemple, si es tanquen a casa i els Mossos no tenen ordre per accedir al domicili, l’examen no es fa", explica l’advocat Xavier Puigdollers. És el que va passar a Torelló. Puigdollers també assenyala que existeix l’opció de retirar-los la capacitat de decidir. Així, són els pares o una fundació tutelar qui tramita els ingressos en moments puntuals.

"Francament, el tema està molt mal resolt. Els ingressos tampoc són la solució perquè ¿què passa després de la crisi i de deixar l’hospital?", assenyala Puigdollers.

La pilota torna a la teulada de les famílies, sempre en suspens. En molts casos aquests malalts pateixen una patologia dual. És a dir, a més del trastorn també consumeixen drogues, per la qual cosa recorren a la família per aconseguir diners i poder consumir. "Ara com ara hi ha molt poques vies de solució. L’única alternativa que ens queda és que els pares els denunciïn i aconsegueixin una ordre d’allunyament", explica Arantxa Herrador, psicòloga forense i directora de l’associació Raíces, especialitzada en la violència de fills a pares.

Un gran buit

"Tenim un buit perquè, depenent de les lesions, la resposta que es dona a aquestes famílies és o la presó i l’ordre d’allunyament (que implica deixar els seus fills al carrer) o la tornada a casa. Per als pares és una decisió complexa i moltes famílies trenquen les ordres quan els fills tornen demanant ajuda", exposa Daniel Ortega, expert en violència filioparental. "Aquesta gent està completament als llimbs, és un forat negre sense resoldre", afegeix Herrador.

El psiquiatre Narcís Cardoner tampoc considera que aquesta realitat estigui ben resolta. "L’important és contenir aquestes persones quan tornen a la comunitat una vegada deixen l’hospital, és evident que algú que té aquest problema i que mai demanarà ajuda genera un risc", afirma. Assenyala, per exemple, que a França es fan ordres judicials perquè aquestes persones vagin al seu centre ambulatori de salut mental en contra de la seva voluntat per seguir un tractament durador en el temps. La també psiquiatre Blanca Navarro apunta al programa ESMES, de l’Hospital del Mar, que ja funciona a Barcelona, l’Hospitalet i Esplugues. "Atenen persones desvinculades del sistema sanitari que ja coneixem. Els visiten, i amb temps i paciència aconsegueixen que tornin". "És interessant que s’ampliï a més llocs, a Barcelona està donant molt bons resultats", explica Cardoner. També a la capital catalana hi ha un servei itinerant de l’Hospital Sant Joan de Déu per a persones que viuen i dormen habitualment al carrer.

Notícies relacionades

Un menor de 12 anys en va violar un altre de 5 amb autisme a Múrcia

Còrdova respira alleujada al veure la seva mesquita "sana i estàlvia"

"El dret a decidir és molt important, però quan hi ha violència i risc estem parlant d’una altra cosa. Les administracions no haurien de treure’s de sobre aquests pacients tan fàcilment", denuncia la psicòloga forense Arantxa Herrador. "Necessitem una resposta que no sigui punitiva", afegeix l’educador social Daniel Ortega. Fonts de Salut indiquen que aquests casos generen "frustració" en el sistema sanitari, igual que passa amb aquells que es neguen a vacunar-se.

Mentrestant, les famílies continuen suportant el dolor de veure els seus fills malalts i que ningú pugui ajudar-los. "Et poses en risc perquè són els teus fills i veus que no hi ha alternatives per a ells", diu Sala. El seu fill Ignasi va morir quan tenia 31 anys. "Ell patia molt, quan estava bé deia que no et tornaria a pegar, però després ho feia. Per això se’n va anar de casa, perquè no volia fer-nos més mal". Amb ell són 11 les persones vinculades a l’associació Afatrac que han mort en l’últim lustre. "És molt fort que ho digui així, però quan ell va morir, nosaltres vam respirar. És desesperant".