Negoci amb música d'Albéniz

Graneria Sala.

Travessera de Gràcia, 137. Tancat tot el mes d'agost.

El 1885, els avis de Maria Antònia Sala van obrir la graneria que ara regenta a Gràcia.

¿Quin gust té l'arròs basmati? ¿I la mel de romaní? Si no fos per la Maria Antònia Sala (Barcelona, 1941), les papil.les gustatives serien prominències sense sentit. La Maria Antònia és la llum de la Graneria Sala (Travessera de Gràcia, 137), un establiment on es venen grans, llegums i fruita seca, i una miqueta de mel de mil flors, de romaní i de rovell de blat dels Pirineus. Això últim és una exageració, però no desentona si diem que la Maria Antònia és una dona aferrada a la terra. De tant en tant s'envolta d'un aire de nostàlgia que fa que viatgi a la parcel.la que manté terra endins, i no li importa embrutar-se les mans amb el fang de la brutícia.

El 1885, els seus avis de Puigverd d'Agramunt, Isidre Sala i Antònia Vilaseca, van obrir el graner al mateix local que avui convida coloms perdularis a picotejar. "Alguns documents els van confiscar durant la guerra i es guarden a l'Arxiu de Salamanca". La Maria Antònia va néixer envoltada d'eines: rasclets, trampes, panotxes de blat de moro, jous i garbells.

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

Durant molts anys, i fins que va morir, el seu marit, Francisco Miranda, l'acompanyava a la llotja de cereals, a Pla de Palau, on adquiria a l'engròs els sacs que fan de la seva botiga una casamata. Avui, la força bruta i el tacte suau els aporta Miquel Garcia, l'únic dependent. La bullanga de quatre generacions de clients ha picat a la gran porta del número 137. "Els clients són amics, posa-ho", m'ordena, i es dirigeix a un comprador: "Jordi, ¿tu ets amic meu?" I el Jordi, veí d'un barri familiar en què la gent encara s'ajuda, respon veloç: "Sempre, ¿qui en dubta?" Les orellanes només les troba en aquestes confiteres. "La nostra clientela és realment selecta, la que ara s'anomena gurmet. La de la gran superfície és la que no té paladar."

La Maria Antònia em fa partícip del seu testament: "Qui em substitueixi, haurà d'estimar la història de la botiga". I em confia el seu secret: "Jo vaig ser professora de piano, i al pis de dalt, a casa, hi tinc un piano en què toco Albéniz".