LA CIUTAT CANSADA (I)

Cent mil persones s'han reunit a la plaça Occidental, la més gran d'una enorme ciutat catalana, difícil de localitzar en els mapes corrents.

Un orador obrerista, cenyint amb el braç la cintura d'una estàtua de bronze, fa puntetes damunt el basament de pedra, per a tenir sota seu l'estesa de caps. Explica a crits uns odis i unes pors, però el dia és un diumenge a qui la claror ajuda i un aire de bonhomia ho acarona tot; les paraules surten de la seva boca com una cadena que s'enfila lentament cap al cel i mentre parla, mira d'esquitllentes els llavis de la dona de metall. Quins llavis! Li encomanen pensaments que allunyen l'esperit de lluita i tem que d'un moment a l'altre perdrà el fil del seu discurs.

El guia fa un esforç per a fugir de les divagacions i, sense gairebé adonar-se'n, utilitza abans d'hora la fórmula d'èxit que havia preparat. Estén la mà amb un gest acusador i assenyala el turó que limita un dels vents de la ciutat.

--Potser en aquests moments ens està mirant --diu--, i calcula els elements que necessita per a fer-nos conèixer el seu poder. O potser experimenta la felicitat agressiva dels rics i la festa de l'aniversari li fa gréixer la seva indiferència per la nostra queixa...

La gent s'agita i murmura, en un to menor al que algú havia esperat. I, realment, des de la terrassa del palau del puig, el general de la policia contempla la multitud. De bon matí s'ha vestit de gala i ara, assegut en una gran cadira de braços, es lliura a una quieta diversió: el sol li escalfa el pit ple de medalles, i la lluentor dels esmalts fa rateta damunt les plantes del jardí. Li agrada celebrar anys en diumenge i veure com aquest gust l'inclina a la bondat. Fins li plau que la manifestació hagi tingut lloc, precisament, en una data així, perquè troba divina la seva indulgència i li dóna ocasió per admirar-se.

Dret al seu costat, el primer ajudant ressegueix la plaça amb uns binocles i s'atura a mirar la cara de l'orador.

--Estic segur que el conec. Puc detenir-lo a qualsevol moment. Si ho ordeneu, amb dues càrregues de cavalleria deixaré la plaça neta.

El general demana els prismàtics cansadament i mentre comença a enfocar rostres, diu:

--No, avui no. És un obsequi que els dec.

Movent el cap a poc a poc, fa desfilar pels oculars una pluja horitzontal de cares. "Que bo que sóc", pensa, "i quina grandesa tinc. Fent així amb la mà, només (i la mou com si desfés un plec de roba) els donaria un mal diumenge a tots".

Veu dotzenes de fesomies i li sembla que no haurà de témer mai una gent com aquesta. Troba que la tensió que expressen és producte d'un esforç i que, en el fons, totes aquelles persones esperen l'hora de dinar, com ell mateix. Però de sobte descobreix dos caps que li produeixen torbació. Són l'Elies Flossià i el seu fill gran, que es troben allí per atzar portats per un vagareig de migdia.

El vell Elies fa un somriure sorneguer que li fatiga els muscles del rostre i es mira l'orador amb uns ulls que, si aquest els pogués veure, li tallarien la paraula. En Marc, el seu fill, té la mirada perduda i, de fet, es troba lluny de la plaça, de la multitud i de la ciutat que els tanca; en aquells instants el tortura el pensament de com s'ho deuen fer els compositors de música per a lligar els sons, i en l'intent de descobrir-ho es posa a xiular ben baix una tonada de creació seva. Li fa l'efecte, més aviat pel fet de sentir-ho dir, que hi ha d'haver alguna cosa que serveixi d'inspiració, i es mira el cel i la cursa d'uns núvols, una mica d'esma, segur que no li donaran ajut. Té el desencís d'una esperança fallida: allò que espera no es presenta o, almenys, no se l'emporta. Potser els núvols no van bé, o potser els músics tenen algun secret...

Es desinteressa sobtadament del problema, i la tos d'un home pròxim li fa sentir el contacte amb la gentada. Unes quantes persones l'estampeixen per tots costats i aleshores s'adona que, si volgués, podria prendre la cartera d'un senyor que té molt a prop seu. I sent que una gran mandra el lliga de mans, que no té ganes de prendre la cartera, ni de moure's, com si el sol alè de viure li reclamés totes les energies.

--Anem, Marc --diu l'Elies--. Aquest home és un ximple.

Quan se'n van, la munió els cedeix el pas amb respecte, perquè l'estatura del vell i la seva barba blanca li donen aspecte de cabdill. I en Marc és tan alt com el seu pare, anunciant tot ell una gran força; només bellugant els braços obre solc entre la gent com una arada.

Tots dos deixen la plaça per l'avinguda de les Sis Tradicions. És una via ampla traçada en homenatge a les sis tradicions que governen tota cosa, que són l'orgull i un símbol per cada ciutadà i el motiu més fort que tenen per creure que llur ciutat és millor que qualsevol altra.

L'Elies s'atura davant una placa indicadora i diu una plagasitat que denota el seu menyspreu per les tradicions i pels ciutadans que les veneren. En Marc riu amb una rialla plena, i una dona vella que passa per allí s'horroritza en sentir l'heretgia i es dol que hi hagi homes com ells, proclamant amb esgarips que avisarà un guàrdia. En Marc li agafa un braç i prem els dits, simplement. Alguna cosa cruix sota la mànega i la vella fuig.

Reprenen el camí sense pressa, l'Elies amb el cap acotat i el xicot mirant enlaire. L'Elies ha vist passar una noia amb un cistell i associant imatges pensa si la Marta haurà resolt el dinar. La paraula "dinar" l'esgarrifa i es renya interiorment: dividir el dia en obligacions indefugibles és una cosa que no tolera i a casa seva, quan la providència vetlla, cada u menja en el moment en què li ve de gust. No obstant, com que ha hagut de transigir amb l'establiment d'algun costum, la seva filla Marta és l'encarregada de procurar aliments valent-se de l'enginy; el cor li diu que avui serà d'aquells dies que el sistema mostra febleses, i els seus principis no poden evitar-li un emmurriament que el guanya tot.

En Marc, caminant, ha llegit el rètol d'una manufactura de conserves i, sense pensar-ho gaire, diu:

--Avui m'ha vingut la gana a l'hora de dinar...

L'hora de dinar! El pare s'enfada i li dóna un cop al clatell.

La Marta, la nit aquella, ha somiat un amor i s'ha llevat enamorada. Pensa en Daniel, el pintor, però hi pensa d'una manera estranya, veient-lo borrosament a través d'unes ganes enormes de contemplar-se; amb la son als ulls, encara, ha recorregut les habitacions buscant el mirall més gran de la casa i quan hi és enfront, es mira redreçant el cap i passa la mà suaument per damunt la superfície del vidre.

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

Com deu ésser, ella? Moltes vegades es fa aquesta pregunta, i ara li agradaria que hi haguessin balances per a pesar la boniquesa i que ella pogués tenir el pes de la seva. "Té: ja has fet una frase --pensa--. T'has de vigilar més". Com cada vegada que formula una idea que no mereixeria l'aprovació de l'Elies, sent la protesta d'un íntim neguit. Tomba una cadira amb el peu i camina per la cam-

Passa a la pàgina següent