Olaberria es dedicava a l'atletisme fins fa quatre anys, quan el seu nòvio la va animar a ser ciclista

"¡Vinga! ¡Aquesta noia a pujar a la bici! ¿Per què no la proves?".La veu de Javier Azcue, el seu nòvio, era còmplice però, al mateix temps, contenia una càrrega de profunditat. Aquells dies, el 2004, Leire Olaberria era una noia de 27 anys, avorrida de l'atletisme, l'esport en què va començar a despuntar. Avorrida"perquè havia perdut la il.lusió"per diverses raons."La meva propensió a agafar pes, les lesions... Tot això em va fer deixar l'atletisme. I no el trobo a faltar",va confessar ahir la ciclista basca, plena de satisfacció, amb una històrica medalla de bronze penjada al coll i un ram de flors del qual no es va separar ni un segon.

L'atletisme ha perdut una promesa i el ciclisme ha guanyat una experta, i una medallista, a la pista. Amb 16 anys, va disfrutar del primer moment de glòria. Era llavors una jove nascuda a Ikaztegieta, un diminut poble situat a la vall de l'Oria, amb només 450 habitants i dos quilòmetres quadrats d'extensió, a poc més de 30 quilò- metres de Sant Sebastià. A Leire li agradaven tots els esports, però va triar l'atletisme."Era una apassionada de Marion Jones".Corria tan bé que un dia va anar a Arganda del Rey (Madrid) amb la samarreta d'Euskadi posada."Vaig córrer els 100 metres en 11,86 segons. Encara segueixo sent rècord d'Espanya cadet de 100",va recordar una il.lusionada Olaberria.

Però a poc a poc es va anar desencantant de l'atletisme. Cada cop li agradaven menys coses del tartan, malgrat que va representar Espanya en el campionat d'Europa júnior que es va celebrar a Anoeta. Anoeta, un escenari que ho va canviar tot. Allà hi ha tartan i, a més, hi ha pista. O sigui, el canvi de Leire.

Allà va sentir la veu de Javi, nòvio ipistard."¡Vinga, noia, a la bici!".Li van deixar una bicicleta a Leire a Donosti i no n'ha baixat fins a arribar a Pequín i vestir-se de bronze."Quan vaig marxar de casa, li vaig dir a Javi: '¡Prepara't! El 18 pedalem tots dos'. La idea va ser seva. Li dec molt a ell. Encara no m'ho crec, és més del que podia somiar".La idea era inicialment de Javi, però les cames i la motivació són de Leire, una diplomada en Turisme que va iniciar el seu idil.li amb les dues rodes quan treballava al Palau de Gel de Sant Sebastià."Era a la recepció, després em vaig posar a donar classes de patinatge sobre gel i després em vaig treure la carrera de Magisteri. Arribava a casa rebentada a les nits. Però, als matins, m'aixecava amb una gran il.lusió",va explicar ahir Olaberria.

"Som molt poques"

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

Fa quatre anys, era a casa mirant per la tele la prova de puntuació d'Atenes-2004. Ja tenia la"curiositat"que li va inculcar Javi, encara que inicialment el ciclisme en pista"no em cridava gaire l'atenció".Però al pujar a la bici a Anoeta, va descobrir un món que li va encantar, un món desconegut ja que només hi ha tres o quatre ciclistes a Espanya que s'hi dediquen de manera professional: Gema Pascual, Débora Gálvez, germana del traspassat Isaac Gálvez, Helena Casas i ella."El ciclisme femení és molt trist, som poques, molt poques. Des que se'n va anar Joane Somarriba se n'ha deixat pràcticament de parlar".

Gràcies a Leire, el ciclisme femení torna a existir.