"El programa d'Elena Francis era molt cursi"

--¿Com va entrar a treballar en el consultori d'Elena Francis?

--Era l'any 1975. Sempre m'havia agradat escriure, estava casada, tenia tres fills i feia temps que volia treballar, però sense moure'm de casa. Ja sap, coses de la mentalitat de l'època. Vaig començar a buscar feina als diaris, però tot el que trobava era com a cosidora o feines relacionades amb les manualitats. Fins que un dia va aparèixer un anunci on es demanava una persona a qui li agradés escriure.

--I hi va trucar.

--Sí. Em van fer una entrevista, em van preguntar sobre qüestions socials i al cap d'uns dies em van tornar a trucar. Va ser llavors que em van preguntar si coneixia el consultori radiofònic d'Elena Francis. I em vaig quedar petrificada. Perquè a mi aquell programa em semblava cursi i ridícul.

--¿Què havia de fer, vostè?

--Contestar totes les cartes que per la seva temàtica no es responien en antena. I em van donar unes cartes perquè comencés a provar-ho.

--¿I com va anar?

--D'entrada, em vaig horroritzar. Eren cartes il.legibles, escrites per dones de molt baix nivell, on s'explicaven drames terribles. Ara, a la tele, la gent hi explica les seves misèries, però en aquella època figurava que això no passava.

--Figurava...

--Passava exactament igual que ara. Llavors vaig descobrir, a través d'aquelles cartes, un submón.

--¿Quines cartes no podien sortir per antena?

--Els temes tabú eren tots els relacionats amb qüestions sexuals, els maltractaments, els problemes d'alcoholisme que es vivien en moltes famílies...

--¿I les cartes que es radiaven?

--Eren les típiques, "el meu marit no m'estima", "el meu marit té una amant" o el meu "marit no em fa cas". Coses trivials i ridícules.

--¿Com eren les seves respostes?

--No era fàcil respondre. Per un costat, no volia caure en l'estil fals i melós del programa. Per un altre, la meva intenció era dir el que em semblava. Però després venia la realitat, i és que eren uns problemes que no tenien solució. Les dones vivien amb la boca segellada. I jo només els podia donar afecte. Era molt trist.

--¿I no en guarda cap, d'aquelles cartes?

--No. No podia. Aquelles cartes em cremaven els dits. Darrere de cada una hi havia la història íntima d'una dona, un drama i una esperança. El llibre l'he fet esprement la memòria.

--I com són les coses, un dia va rebre una carta d'una veïna seva...

--Va ser molt fort. Amb ella només hi tenia una relació d'"hola, bon dia".

--¿Què li explicava?

--Que ella enganyava el marit. Quan me la trobava a l'ascensor, no sabia on mirar... Tenia mala consciència. Però, és clar, li vaig haver de contestar la carta com a les altres dones.

--I els homes, ¿no escrivien?

--Molt menys. Els que més, els homosexuals. En aquella època no ho podien dir a ningú, ni als pares, ni a un amic.

--I vostè, ¿què els deia?

--Que s'acceptessin a si mateixos, que tinguessin relacions si podien i que no passava res... Però sí que passava, perquè tampoc els podia dir "fes el pas i surt de l'armari", perquè els haurien tirat pedres.

-- ¿Li controlaven les seves cartes?

-- Havia d'ensenyar les cartes al consultori i en alguna ocasió, suposo que per influència del capellà, una senyora que treballava allà em va aconsellar que no fos tan oberta. Per exemple, en temes relacionats amb la masturbació, em suggerien que dissimulés, que digués als oients que no es masturbessin, però sempre vaig apel.lar a la meva responsabilitat.

-- ¿Quins eren els pitjors drames?

--Les violacions de joves per part del pare o el germà. Aquelles cartes em feien molt de mal. M'horroritzava al llegir que les noies posaven en el mateix sac el fet de no ser verges i haver estat violades. Els preocupava tant una cosa com l'altra.

--¿La víctima principal de l'època era la dona?

--Ja ho crec. Dones soles que havien entregat tota una vida a la família i no tenien horitzó.

--¿Per què el programa va decidir respondre a totes les cartes?

--Ningú sabia que les cartes es responien. Però potser això va ser part de l'èxit. El dia que es va dir que es tancava el consultori va ser un drama nacional. Es van rebre milers de cartes de tot Espanya. Els oients es van sentir orfes.

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

--¿Va conèixer Juan Soto Viñolo, guionista de les cartes radiades?

--Costa de creure. Sabia de la seva existència, però no hi vaig coincidir mai. Jo treballava des de casa.