El grup barceloní Mishima va mostrar la seva maduresa a Luz de Gas amb les cançons de 'Set tota la vida'

Les reflexions sobre l'evolució dels sentiments i desitjos d'un feliç pare de família són el material narratiu de què s'alimenta David Carabén, timoner del grup barceloní Mishima. Podria semblar poc pop, però ho és: aquest compositor i intèrpret de veu greu, a qui no li agrada que li diguin cantautor, porta aquest imaginari interiorista a un context de cançó elegant, emotiva i amb rampells d'acidesa, ubicable a la lliga de The Divine Comedy o The Magnetic Fields. Se situa més a prop que mai del seu ideal en el seu quart disc, Set tota la vida, del qual Mishima va oferir un complet mostreig dimecres a la sala B de Luz de Gas.

Recital de petit format i amb la sala plena per l'efecte club TresC, de TV-3, organitzador de l'esdeveniment. A l'escenari, al qual va arribar amb dificultats, Carabén, amb una guitarra acústica i un grup que va reproduir les inflexions del disc amb bona cal.ligrafia tot i un ambient

carregat i una calor tòrrida que no hi ajudaven. Despertes l'inútil va obrir la sessió amb cadències reposades i, a poc a poc, es va fer la llum via La tarda esclata, amb els dos minuts de crescendo radiant que obren el nou disc. Estrofes que no glorifiquen la caça sexual depredadora, tan comuna en el pop, sinó que celebren els matisos de la relació estable amb recorregut. "I en l'estona que passa / entre que ho veig i ho entenc / va creixent la certesa / que no ens necessitem / però ens tenim".

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

El repertori va avançar amb el material nou d'Un tros de fang i La forma d'un sentit; movent-se entre la cançó acústica de clima confessional i els girs melòdics fondos en la tradició del pop melodramàtic. Cançons minucioses, però amb una força interior latent, encara que Òscar d'Aniello (que és, a més, un terç de Facto Delafé y Las Flores Azules) treballava els ritmes amb un set reduït de percussions.

Hi va haver més moments encertats, com Qui n'ha begut, i uns bisos on es va colar el viatge a Time after time, l'estàndard pervertit de Sammy Cahn i Jule Styne inclòs en el seu debut, Lipstick traces (2000). Des de llavors, Mishima ha madurat. I, això, en el pop, no és un defecte.