Cop al conservadorisme fiscal

Tot i que ja han aparegut estimacions del que representa aquesta mesura sobre els ingressos públics (48.000 milions d’euros per a la Unió Europea), no em sembla el més rellevant, que se situa en el fet que, amb això, s’ha recuperat la sensatesa en el discurs fiscal clàssic (i no només de la socialdemocràcia) basat en tres principis essencials: els impostos no són un «robatori», sinó el preu que paguem per viure en societat; els impostos han de ser generals, justos i basats en la progressivitat (contribuir d’acord amb la capacitat econòmica, diu l’article 31.1 de la nostra Constitució); en el pagament d’impostos s’ha de respectar l’equitat horitzontal que exclou paradisos fiscals de tot tipus, a l’abast d’uns quants com, ara, les grans tecnològiques.

Des d’aquesta perspectiva, avalada ja per l’FMI, significa una esmena a la totalitat d’una visió neoliberal extrema de la globalització. Un acte, a l’altura del que representa l’Acord de París de lluita Contra el Canvi Climàtic quan aquest reconeix que el model de creixement basat en maximitzar beneficis privats sobre uns recursos escassos i contaminants, és destructiu. En els dos casos, un gir radical respecte al pensament neoconservador i liberal de les últimes dècades, que ens ha deixat la crisi financera més greu de la història, una crisi climàtica irreversible, el final de la igualtat d’oportunitats i un malestar social que desgasta les democràcies avivant el populisme.

Els ingressos fiscals previstos per a Espanya per aquesta iniciativa s’estimen en uns mil milions d’euros que, no sent una xifra menyspreable, tampoc contribuirà de manera decisiva a reduir el nostre dèficit públic que la pandèmia ha tornat a disparar. Sens dubte, en els terminis i amb les condicions previstes per la UE, haurem de tornar a posar sobre la taula un pla d’ajust de despeses i una reforma fiscal que millori els nostres ingressos.

En espera de conèixer la proposta de reforma fiscal que facin els 17 experts nomenats amb aquest objectiu pel Govern a l’abril, podem analitzar l’informe presentat el 2014 per una altra Comissió d’experts nomenada per Rajoy i presidida pel professor Lagares. Un Informe de 450 pàgines, amb 125 propostes i 270 modificacions legals que, tot i que en paraules del seu president, «no havien deixat canya dreta», es movia en la línia del pensament fiscal conservador, proposant, a més d’una «recomposició de les bases tributàries», traslladar càrrega tributària de la imposició directa a la indirecta (sobretot, reduir tres punts les cotitzacions socials i pujar l’IVA), alhora que es rebaixava l’IRPF i els impostos sobre la riquesa (patrimoni i successions).

L’arquitectura del nostre sistema fiscal té dues columnes essencials ancorades en un model econòmic i social del segle XX: IRPF (aprovat el 1978) i IVA (aplicat a partir del 1986), seguint la lògica imperant a la Unió Europea. Entre tots dos representen el 75% del recaptat, si a això s’hi afegeix que el 90% de l’ingressat per IRPF prové de les rendes laborals, que la recaptació per cotitzacions socials representa el mateix que per IRPF i que la imposició indirecta no és un sistema progressiu, es pot concloure que qui suporta els nostres ingressos tributaris són les classes mitjanes i treballadores, tendència aguditzada per les successives reformes introduïdes en els últims anys per rebaixar la contribució dels més rics. Així, segons dades de la declaració de renda, només el 0,5% dels gairebé 21 milions de declarants té ingressos superiors als 150.000 euros a l’any i d’aquí només es pot concloure que «els rics» no paguen IRPF, acollint-se a la figura més benèvola de societats o autònoms. L’equitat horitzontal també s’erosiona quan davant els mateixos ingressos quantitatius, s’apliquen tipus diferents segons procedeixin de la feina personal (penalitzada) o de les rendes de patrimoni heretat.

A més, mantenim des de fa anys, amb governs d’un signe i de l'altre, tres trets diferencials amb la mitjana de països de la UE: una menor pressió fiscal (recaptem entorn de set punts menys, per cada unitat de PIB); uns beneficis fiscals que superen els 35.000 milions d’euros a l’any, xifra molt superior a la d’altres països (sobretot, en IVA) i un frau més gran, tot i que cada any es recaptin per lluita contra el frau uns 15.000 milions d’euros. Molts experts assenyalen que n’hi hauria prou amb retallar beneficis fiscals (subvencions i desgravacions), alhora que s’augmenta la plantilla i es modernitzen els mitjans tecnològics per lluitar contra el frau, perquè la nostra pressió fiscal s’aproximi a la mitjana. Però si volem acostar-nos als més avançats, continua sent necessari incrementar la progressivitat del nostre sistema tributari i, potser, una reforma més conceptual del mateix que reculli les noves formes de riquesa i atengui les noves desigualtats relacionades més amb la riquesa familiar, que amb l’esforç i la renda personal. M’explico.

Notícies relacionades

La macro ordeix la seva venjança

Seafood obre a BCN amb expectatives de rècord i la sostenibilitat com a eix

Continuem mantenint un model fiscal conforme amb una economia industrial amb dos factors productius: feina i capital. Una economia en la qual només existeix i tributa el tangible: inversió i consum, deixant fora de l’equació la riquesa acumulada (com proposa Piketty), els recursos naturals (lluita contra el canvi climàtic) i les noves formes tecnològiques intangibles d’un capitalisme, sense gairebé capital físic, ni seus físiques i que produeix i ven per tot el món.

L’envit està llançat. Encara queda molt camí per recórrer perquè sigui una realitat, sense que sigui el menys important la definició d’una base imposable harmonitzada. Però si tots han corregut a definir com a històric l’acord assolit és, precisament, perquè representa, juntament amb l’expansionisme pressupostari i monetari amb què s’ha fet front a la pandèmia, un gir de 180 graus sobre el pensament econòmic conservador que ha sigut hegemònic des de l’últim terç del segle passat fins ara i l’herència del qual conté molts més passius que actius.