Anar al contingut

ESTRENES DE CINE DE LA SETMANA

Carlo Padial: "He convertit els desitjos de Berto Romero en un malson"

El director barceloní dissecciona els mecanismes de la ficció cinematogràfica en la comèdia pseudodocumental 'Algo muy gordo'

Quim Casas

zentauroepp40875203 barcelona 09 11 2017 entrevista a carlo padial director de171109162311

FERRAN NADEU

Algo muy gordo, tercer llargmetratge del barceloní Carlo Padial (i primer que aconsegueix distribució comercial), és una reflexió sobre la mateixa comèdia, la representació, l'univers digital en què el cine es troba i la relació de l'espectador amb tot això. La pel·lícula, produïda per Zeta Cinema i escrita en col·laboració amb Berto Romero, es brinda també com a personalíssim vehicle perquè el popular humorista televisiu explori registres diferents.

Has realitzat una pel·lícula inclassificable. Per alguns, pot semblar una espècie de making of; per altres, la crònica d'un rodatge teu, amb els seus conflictes i les seves soledats, o una comèdia molt especial sobre alguns dels aspectes primordials en el cine actual, com la il·lusió del croma i l'efecte especial. Vam començar amb la idea d'una comèdia documental, però jo estava molt ficat en aquest món dels arnesos, les grues i els cromes gegants a l'estar realitzant el making of d'Un monstruo viene a verme, de J. A. Bayona. Per això va sorgir una premissa que a Berto i a mi ens semblava divertidíssima: fer una pel·lícula de CGI, les imatges generades per ordinador, però sense CGI. Ens semblava que allà hi havia un territori molt ampli per explorar, que aquesta espècie d'estadi previ a la postproducció tenia un potencial còmic enorme. A més, aquest llenguatge ja forma part de l'experiència fílmica com a espectadors. Ens passem tot el dia veient pel·lícules que encara no estan fetes, projectes que s'anuncien, primeres imatges, clips solts...

Un excés d'informació prèvia. Jo n'estic saturat. Hi ha pel·lícules que ja no vull veure, però que he compost al meu cap.

En la pel·lícula hi ha sàtira, però també el desig de subvertir les expectatives, de no donar-li a l'espectador el que pot esperar. Sí, no es tracta només d'explotar els elements de sàtira al reflexionar sobre el cine que estem consumint. La idea també era abordar la potència d'aquesta espècie de pel·lícula que va molt més enllà del que veus a la pantalla, del producte final. El film és molt punyeter, com un joc de miralls bastant esbojarrat. No és en absolut un documental; en tot cas és una comèdia amb aspecte documental. A mesura que va avançant, la pel·lícula es torna molt pura. No hi ha més que personatges tancats en un lloc, gent parlant de coses que no veuràs mai. La idea és que l'espectador estigui tan out com ho està Berto a la pel·lícula.

Aquest joc de miralls també es pot aplicar a la teva pròpia trajectòria. Després de dues pel·lícules al marge del sistema [Mi loco Erasmus i Taller Capuchoc], realitzes ara una proposta igual de radical però servida amb una producció més estandarditzada. Hem agafat els anhels i les pors de Berto, les ganes de fer un cine diferent, la seva por al fracàs, i el meu desig de fer alguna cosa no tan independent, i ho hem traslladat a una pel·lícula. Però els personatges que hi apareixen no som nosaltres. Jo no soc un guillat que no sap què està fent. He acabat la pel·lícula amb el temps i el pressupost que se'ns va donar, hem disposat dels mitjans que volíem. I al mostrar tot aquest procés amb un llenguatge molt documental, càmera en mà i amb una aparença molt realista en què sembla que els personatges parlen una mica a l'atzar, hem generat una espècie de joc psicològic. Recullo els desitjos de Berto de fer una comèdia diferent i els converteixo en un malson.

¿El final de la pel·lícula es pot entendre com una certa claudicació davant una experiència desbordant? No, és una projecció, una paradoxa més. Aquesta és una pel·lícula feta amb mitjans. El film en què m'estàs veient fracassar és el més gran que he fet, i del qual estic més content. És com una projecció terrorífica, de malson si vols, de les nostres ambicions, del que ens porta a fer cine. La pel·lícula parla d'això. I en el punt de confluència que és el set de rodatge ens trobem dues persones molt diferents: Berto, que ha tingut una carrera molt exitosa amb un humor més mainstream, i algú com jo, que tota la vida ha estat en un procés de recerca que ni jo mateix sé quin és. Berto volia fer una cosa molt diferent i jo no vaig tenir cap por a recollir el guant.

"Els personatges que hi apareixen no som nosaltres. Jo no soc un guillat que no sap què està fent"

Es nota la influència de Jerry Lewis: la idea de l'adult que no vol deixar de ser nen, la forma de mostrar els mecanismes de la representació cinematogràfica… Em flipa Jerry Lewis. Durant el procés de la pel·lícula enviava captures i coses de Lewis a l'equip. És un còmic que va adquirir els mecanismes de control de la seva pròpia obra. El vam tenir molt present pel que representa per a la comèdia, el que progressivament s'ha anat perdent i de què parla Algo muy gordo. També vaig començar pensant en Buster Keaton i volia, sense subratllar-ho gens ni mica, que aquesta pel·lícula fos un vehicle contemporani per a Berto a la manera en què el cine còmic ho va ser per a aquests grandíssims actors.

El còmic com a antiheroi enfrontat a un mitjà hostil. Sí, aquesta idea de Keaton que després segueix en Jerry Lewis, en Steve Martin… Crec que Berto és un dels nostres grans còmics i volia brindar-li aquest vehicle, encara que al meu estil: un vehicle atrotinat, no afinat ni finíssim, amb tot l'engranatge a la vista, molt ancorat a internet i a la fragmentació del temps que estem vivint.

0 Comentaris
cargando