Mor el guitarrista flamenc Juan Carmona, 'Habichuela'

Dijous a la tarda va morir als 83 anys, i després d’una llarga malaltia, Juan Carmona, Habichuela, un dels millors guitarristes de la història del flamenc. Un músic que va desenvolupar gairebé tota la seva carrera a l’ombra de les veus a les quals acompanyava. Sabia escoltar-les amb embadaliment, seguir-les mentre cantaven, donar-los ales per arribar encara més amunt... Com un enamorat del cante que era, Juan Habichuela va preferir sempre la guitarra d’acompanyament a desenvolupar les seves també innegables facultats com a concertista. I durant dècades, els més famosos cantaores se’l rifaven. 

    De segles hauríem de parlar per abraçar l’estirp de la qual des de fa molt ell era patriarca: els Habichuela. De Granada a l’univers jondo. Nét, fill, nebot, germà, pare, oncle i avi d’artistes. Es deia en realitat Juan Carmona Carmona i va néixer el 1933, molt a prop del barri de l’Albaicín. Les cròniques del segle XIX ja parlaven de l’art del seu avi, Habichuela Viejo. El seu pare va seguir la tradició i es va entestar que Juan fos bailaor. Com a tal va començar de petit. Però va canviar el ball per les sis cordes. Encara més que els seus ancestres, si algú li va ensenyar a tocar la guitarra va ser Juan Hidalgo López El Ovejilla, figura clau del Sacromonte.

ESTIRP DE GUITARRISTES

També es van decantar per la guitarra els seus germans: Pepe, Carlos i Luis. Els seus fills van ser dos dels components més destacats del grup Ketama: Antonio Carmona i Juan Carmona El Camborio, productor i guitarrista; com ho és també el seu nebot Pepe Luis. I el seu jove nét, que també es diu Juan Carmona, va obtenir el 2011 el Bordó d’Or al Festival de Las Minas.

    Va ser un altre certamen, el Concurs Nacional d’Art Flamenc de Còrdova, el que, el 1974, va consagrar el toc de Juan Habichuela, que va obtenir també el Premio Nacional de Guitarra de mans de la Càtedra de Flamencologia de Jerez, entre una llarga llista de guardons més. Però si un acte va marcar un abans i un després en la seva carrera pel que fa a popularitat va ser el que va tenir lloc ara fa 20 anys.

    El 1996, el món mediàtic es va assabentar d’allò que el món flamenc ja sabia des de feia molt temps gràcies a un homenatge a bombo i platerets que es va fer a Juan Habichuela a Granada. Se suposava que seria la seva retirada. I, efectivament, a partir d’aquell moment va espaiar moltíssim la seva activitat sobre els escenaris. No obstant, l’impacte que aquell homenatge va tenir va propulsar una trajectòria discogràfica pròpia, una cosa que fins llavors li mancava. Havia participat en innombrables discos, però el primer al seu nom no va arribar fins a 1999 amb De la zambra al duende. El va seguir Campo del Príncipe (2002) i Una guitarra en Granada (2007). I encara posterior és el profús doble volum recopilatori que, jugant amb el seu sobrenom familiar, portava per títol Habas contadas.

DE BARCELONA A MADRID

Les seves primeres gravacions com acompanyant les havia fet a Barcelona, on complia el servei militar. Posteriorment, es va forjar en els tablaos madrilenys, El Duende primer i després Torres Bermejas, on va conèixer Fosforito i va formar amb ell una parella artística. Juan no podia ser més gitano, i no obstant no feia distincions ni estalviava felicitacions per a molts cantaores paios, com Juanito Valderrama (en realitat va acompanyar tots els grans, de Mairena a Camarón).

Notícies relacionades

"Urdangarin està fort com un roure", segons el seu advocat

Rozalén: "Soc una tia alegre, però m’emprenya el que és injust"

    

Entre les grandeses de Juan Habichuela hi havia la humilitat amb què tocava. I també era humil com a persona. Inesborrable és el record d’aquella entrevista que li van fer en el programa El Séptimo de Caballería. Quan Miguel Bosé el va presentar com el millor guitarrista flamenc que existia, ell no es va poder quedar callat ni un segon i va deixar clar que ningú era més que Paco de Lucía. Contundent i sense falsa modèstia. Que per alguna cosa, a més de geni en la guitarra, Juan Habichuela era un savi en el flamenc.