Un discurs reescrit

Quan Elena Poniatowska va rebre la trucada del Ministeri de Cultura comunicant-li el premi Cervantes, l'escriptora parisenca d'ascendència polonesa i criada a Mèxic es va posar mans a l'obra a escriure el discurs, una vegada passat l'estupor inicial. Conscient de la importància de la dissertació -que serà llegida demà en l'acte oficial d'entrega del guardó a Alcalá de Henares (Madrid)- Poniatowska l'hi va donar a una bona amiga. «Parlo molt de Cervantes. A veure què et sembla», li va dir. La resposta no va trigar a arribar. I no va ser gaire bona: «És dolentíssim. N'hi ha per llançar-lo». L'autora va tornar a escriure'l. I va apostar per fer el que sempre ha fet al llarg de la seva carrera com a novel·lista i periodista: «Parlar d'Amèrica Llatina i de tota la gent que són els que caminen a peu, els que no tenen cotxe, els que van en burro». Així ho va revelar, ahir a Madrid, la quarta dona que conquista el premi més prestigiós de les lletres hispanes.

Poniatowska ha viatjat a Madrid amb vuit dels seus deu néts. «Els que falten no han vingut perquè no han tret bones notes i els seus pares no els han donat permís», va confessar. A més de llançar un aperitiu del seu discurs d'agraïment, l'autora va cedir a la coqueteria i va parlar de modelets. Concretament, del que es posarà demà en la solemne cerimònia. «És un vestit vermell i groc molt cridaner que van confeccionar per a mi unes dones de Ju-

chitán, Oaxaca. Me'l van regalar i em van dir que me l'hauria de posar cada vegada que em donessin un premi. Aquesta serà la quarta vegada que el porto. Havia pensat també posar-me unes floretes als cabells, però crec que ja sóc una mica gran per fer-ho», va assegurar entre rialles Poniatowska, que, a punt de complir 82 anys, va aconseguir ficar-se la premsa a la butxaca gràcies a la seva vitalitat, naturalitat i senzillesa.

El premi Cervantes és, per a l'autora d'Hasta no verte Jesús mío, una cloenda de luxe a una vida consagrada a l'escriptura. «Escric al matí, a la tarda i a la nit», va recalcar deixant clar que escriure és, a més d'una passió, un ofici al qual aboca moltes hores. La seva escriptura no s'entén sense l'idioma de Cervantes, sense el castellà tan ric que va aprendre quan va desembarcar a Mèxic amb 10 anys. «Llegim Cervantes des de petits. I les seves imatges, com la dels molins, ens acompanyen sempre. Tots volem ser Sancho Panza per acompanyar el Quixot».

Elogi al periodisme

Notícies relacionades

"Urdangarin està fort com un roure", segons el seu advocat

Rozalén: "Soc una tia alegre, però m’emprenya el que és injust"

En la seva compareixença prèvia a la concessió del guardó, Poniatowska no solament va piropejar Cervantes i les dones escriptores que també mereixen ser premiades, com Ángeles Mastretta, sinó els periodistes. L'autora d'El universo o nada, que havia de ser metge i va recalar per «sort» en el periodisme, va deixar clar que el reporterisme, almenys el que s'està fent a l'Amèrica Llatina, és el de veritat, «el que serveix per denunciar i indignar-se».

«Mèxic és el país més perillós del món per als periodistes», va assegurar mentre aixecava la ploma vermella de l'habitació de l'hotel madrileny on s'allotja. «Els periodistes han d'estar compromesos amb les grans causes. No podem ser amanuenses dels empresaris. Això és una manera de vendre's», va reivindicar amb energia.