«Vaig enviar les fotos i me'n vaig anar al bar a plorar»
Ha sigut fotògraf en la premsa colombiana durant dècades i la seva història es barreja amb la del país sud-americà.
La tragèdia del Nevado del Ruiz; l'ocupació del Palau de Justícia; les massacres dels paramilitars; els cotxes bomba de Pablo Escobar; el 5-0 que li va endossar Colòmbia a l'Argentina a Buenos Aires: Henry Agudelo era allà. Colombià de Medellín, ha exercit com a fotògraf de premsa al seu país durant dècades, i ha capturat moments clau de la seva història recent. Un veterà guardonat al seu dia amb el World Press Photo. Un fotògraf que de tot n'ha vist una mica.
-És un país en què t'has de saber moure, ¿oi?
-Sí. Has d'anar amb compte perquè mai se sap qui és qui, qui combrega amb això i qui amb allò. Has de mesurar les paraules, saber bé qui mana als llocs.
-¿I qui mana als llocs?
-Li poso un exemple: una vegada estava cobrint una marxa camperola al sud de Bolívar, que sempre ha sigut una zona complicada. Estava dinant amb un company i a l'acabar se'ns acosten dos tipus armats i ens diuen: «¿Vostès què hi fan aquí? No poden estar aquí sense una ordre del meu comandant X».
-No era un comandant militar.
-No, és clar. Eren els paramilitars.
-¿I llavors?
-Llavors ens van dir: «Mirin, haurem d'anar a veure el meu comandant. Si diu que no, els posem en una llanxa i se n'hauran d'anar; i si diu que sí, ¡doncs benvinguts!»
-¿Va dir que sí o va dir que no?
-Que sí. El comandant Candado, es deia. Li encantaven els perfums, els col·leccionava. Vam passar una por terrible quan ens van embenar els ulls per anar-lo a veure.
-Diuen que aquell país ha viscut una guerra encoberta. ¿Quina ha sigut la seva actitud com a fotògraf davant la realitat?
-Mostrar la realitat sense acusar ningú; aquesta és la meva actitud. Hi ha una realitat, passa una cosa i jo vaig allà i faig fotos tan bé com puc per il·lustrar-la.
-No és fàcil mantenir la distància.
-No vull dir que no m'afecti. Per exemple, la massacre de Mapiripán: uns fets terribles, molts morts, molta crueltat. Vaig ser el primer a arribar-hi. Vaig fer la feina, vaig enviar les fotos… I me'n vaig anar al bar de la cantonada, vaig demanar mitja ampolla de rom i em vaig posar a plorar.
-Però ara el país està millor, ¿oi? ¿Com el veu vostè?
-Miri, jo el veig com que ara estem respirant una miqueta. Però no ha canviat com un voldria que canviés, això sí. Encara has d'anar amb compte.
-Parlem d'un record bonic.
-¡El 5-0!, ¿li sembla poc? Jo vaig tenir la fortuna de ser allà, a La Monumental. Va ser meravellós, espectacular. Un gran record. Tinc molts records bonics. En aquest país passen coses terrorífiques, però també coses molt positives i alegres.
-L'esport és una debilitat seva, ¿no? Fotogràficament parlant.
-Sí, m'agrada molt. ¿Sap que vaig fer l'última foto d'Andrés Escobar viu?
-No ho sabia.
-Sí, la tinc aquí, miri. Als EUA, això és del mateix dia que es va marcar l'autogol. Recordo que tothom li deia que no se n'anés cap a Colòmbia, que es quedés un temps, i ell, que no. Se'n va anar i el van matar.
-Entenc que ara es dedica a l'ensenyament, ¿no?
-Sí, perquè jo sempre he volgut deixar un llegat, ¿m'entén? Deixar un ensenyament. Llavors vaig decidir crear la meva pròpia institució, l'Instituto Henry Agudelo.
Notícies relacionades-¿Recorda com va començar vostè?
-Jo vaig ser autodidacta. Vaig començar llegint una enciclopèdia de la Kodak. Llegint i practicant, llegint i practicant.
