La força dels versos de Gata Cattana

La notícia va caure dijous com un gerro d’aigua congelada sobre l’escena musical i poètica: la prometedora Gata Cattana, l’àlies de la cordovesa Ana Isabel García, havia perdut la vida amb només 26 anys per una «complicació cardíaca», segons informava la seva agència de 'management'. L’aleatorietat de totes les coses s’emportava un talent personal, que des dels seus primers senyals a principis de la dècada havia mostrat voluntat d’autonomia. Quan en una entrevista fa menys d’un mes li preguntaven si col·laboraria amb rapers trap, deia: «Jo no trucaria a ningú. Si algú truca a la meva porta, estic segura que en pot sortir alguna cosa». Viatjava sola, però preparada per a tot.

Havia trigat cinc anys (gairebé) a donar forma al que havia de ser el seu primer àlbum, amb títol de crit de guerra, 'Banzai', perquè per a ella el disc seria com anar a una batalla i quedar-se tranquil·la. Davant les obres inconcluses sempre surten preguntes: ¿és més respectuós guardar o compartir? ¿Quan es considera que una cosa està acabada? I la més important: ¿haurien volgut l’autor o l’autora que el que està inconclús veiés la llum?

Hi ha, és clar, curiositat per saber què tenia Gata Cattana reservat per al seu manifest definitiu. Com sonaria el seu rap de vocació experimental, amb ressons de flamenc i ritmes llatins, en la seva versió més depurada. Quina classe de lletres imperarien, si les polítiques, les purament feministes o les escapistes.

CONTRA LA IMPARCIALITAT

Ana Isabel García es va llicenciar en Ciències Polítiques a Granada i en la seva primera maqueta, 'Los siete contra Tebas' (2012), de rap pur, va demostrar ànim d’expressar-se sense censures. En el tema titular no era imparcial en termes polítics: «'Con la derecha y su revancha como lastre / Lo mismo acabo como Larra, o aún peor, como Lorca/ En la cuneta, desterrá del arte'».

Una de les seves cançons més conegudes, 'Lisístrata', subratllava el seu molt assumit feminisme. Hi citava 'Teoría King Kong' de Virginie Despentes i disparava contra objectius tan variats però tan semblants en algunes idees com Freud, Nietzsche, Darwin, Franco i Rajoy. «'Déjame ser otra cosa que no sea un cuerpo / Deja de follarme con los ojos cuando paso / Cuando paso por la calle sola en todo momento'». 'Boom'. No volia donar les coses mastegades –l’atreia l’estil oblic i poètic d’algú com Niño De Elche–, però en aquesta cançó no podia ser més explícita.

Notícies relacionades

Cel·lulitis: Tot el que cal saber sobre la “pell de taronja”... i consells per desfer-se’n

Salmonel·losi, la intoxicació estrella de l’estiu: riscos, símptomes i consells pràctics per evitar la infecció

Poques veus rap (de qualsevol gènere) hi ha en aquest país amb tant amor per la paraula i atenció a la musicalitat de cada síl·laba. On alguns només rebusquen en el que els va passar ahir, ella tenia ben estudiats Góngora i Quevedo, «que en el seu segle eren rapers», va dir una vegada. Però sobretot Pedro Salinas, perquè ella també tenia el seu costat romàntic. Vegeu 'Atlanta', tema d’aire neo-soul recollit a l’epé 'Inéditos 2015' (2016). Era pur escapisme en pro de mons millors que potser estan en aquest: «'Sabes que soy muy flamenca / Y me da lo mismo Kentucky que Holanda / Estoy aprendiendo noruego, idiomas eslavos, conjuros hebreos'».

Contra el nihilisme, potser no Nietzsche, però sí Salinas. Molt rap es conforma a vantar-se d’un estil de vida bregós potser imaginari. Ella preferia construir. «[El rap] pots utilitzar-lo per parlar de 'bitches' i droga, pots utilitzar-lo per construir temples…», declarava a 'Beatburguer' fa dos anys.