Mor el periodista Josep Maria Ducamp, orgull i passió

Ducamp va arribar a jugar als juvenils del Barça, però una greu lesió li va impedir complir el somni de ser futbolista professional, tot i que sempre va mantenir aquesta gran amistat amb ‘Laszi’ i tots els jugadors de l’històric Barça de les Cinc Copes.

No va poder jugar al màxim nivell futbolístic, però es va treure el títol d’entrenador i va arribar a dirigir la selecció de Catalunya i el Club Esportiu Europa, entre altres clubs, abans de compartir la seva passió pel futbol amb la del periodisme, en què va ser un dels pioners esportius.

Inicis en el tennis

Es va iniciar a Ràdio Nacional d’Espanya i va ser subdirector del desaparegut diari esportiu Dicen. Va fundar també el diari esportiu ‘4-2-4’, va dirigir la revista degana ‘Tenis Español’, la ‘Vez del Club del FC Barcelona’; va treballar a ‘Mundo Deportivo’, a TVE com a comentarista i va ser col·laborador d’El Periódico de Catalunya, a més d’autor del llibre ‘30 años de Tenis Español’ (1987) i ‘L’era Núñez’ (1998).

La seva altra gran passió, el tennis, deia que va començar «a la pista central del RCT Barcelona», on, de molt jove, ajudava el seu pare servint als tennistes les begudes de la nevera que Coca-Cola va instal·lar per als partits del torneig Godó. En aquest escenari va conèixer les llegendes del tennis mundial i va compartir aventures, com a periodista, amb l’equip espanyol de Copa Davis format per Manolo Santana, Joan Gisbert, Lis Arilla, Juan Manuel Couder i el capità, Jaume Bartrolí.

 Pioner de la Copa Davis

«Ducamp se’n va a Austràlia», va publicar el vespertí Dicen a la seva portada a cinc columnes amb una foto seva pujant a l’escaleta de l’avió a l’aeroport del Prat. Ho recordava amb orgull per haver sigut l’únic periodista de premsa escrita que va estar a la final de Sydney el 1965. Va ser un més d’aquell equip i fins i tot va fer de capità en unes exhibicions que es van jugar abans de tornar a Espanya. «Bé, m’asseia a la cadira i els donava la tovallola», deia fent broma.

Des d’aquell moment va cobrir com a enviat especial els tornejos de Grand Slam i les primeres victòries del tennis espanyol amb Santana a Wimbledon (1966), Andreu Gimeno a Roland Garros (1972) i Manuel Orantes a l’Obert dels EUA (1975) i el Masters (1976). En aquella època daurada com a periodista va cobrir també la informació del Barça, les copes d’Europa, Mundials i va conviure de manera molt pròxima amb els millors esportistes dels anys seixanta i setanta. 

‘Duki’, com l’anomenaven els seus amics, explicava ufanós que havia entrevistat llegendes de l’esport. Entre aquestes entrevistes destacava sempre la que va aconseguir fer a Mohamed Ali (Cassius Clay), a la mateixa casa del mític boxejador nord-americà.

En aquests viatges va establir contactes per emprendre una nova etapa de la seva carrera professional en què el periodisme, que mai va abandonar, va passar a una segona línia i en la qual va dirigir la multinacional de roba esportiva Ellese, a la seva seu de Barcelona, on va fitxar l’esquiador Paquito Fernández Ochoa, abans de guanyar l’or olímpic a Sapporo 72 i va ajudar a tennistes espanyols, entre ells joves talents com Arantxa Sánchez i Sergi Bruguera, amb contractes de roba de la seva marca.

Etapa polièdrica

En aquella etapa tan polifacètica com polièdrica va ser també el responsable de premsa del Godó i posteriorment va organitzar el torneig femení de la WTA a Barcelona, ja en època d’Arantxa i Conchita Martínez.

Notícies relacionades

Obert dels EUA: Coco Gauff es fa gran a Nova York

Medvédev es fa gegant i deixa Alcaraz sense final en l’Obert dels EUA

Ducamp també va ser l’impulsor el 1981 del torneig d’exhibició Europa-Amèrica, que es va disputar al Palau dels Esports de Barcelona i en què van jugar per part de l’equip europeu Ivan Lendl, Adriano Panatta, Manolo Orantes i Yanick Noah, que va substituir a última hora Björn Borg, malalt, mentre que per part de l’equip americà van jugar John McEnroe, Guillermo Vilas, Vitas Gerulaitis i Gene Meyer. Una competició que va durar tres dies amb gran afluència de públic, però que no es va tornar a disputar per falta de finançament.

El tennis català ha inaugurat fa una setmana un ‘hall of fame’ per homenatjar i recordar tots aquells que han fet la història d’aquest esport. Si hi ha un periodista que hauria d’estar en aquest saló de la fama és Josep Maria Ducamp i Vilanova (Barcelona, 25 de juliol de 1937).