Jon Plazaola: «Tots tenim el nostre quartet fosc i sempre és bo visitar-lo»

Li costarà desprendre’s de l’entranyable Iñaki de la sèrie ‘Allí abajo’ (Antena 3), però malgrat que hi havia qui temia que s’encasellés en aquest tipus de paper, que repetia a la pel·lícula ‘La pequeña Suiza’, a ‘Amar es para siempre’, sèrie d’Antena 3 produïda per Diagonal TV que ha estrenat la 10a temporada, Jon Plazaola (Guipuzcoa, 1982) interpreta un personatge totalment oposat. El Raúl, és un empresari nat, però li falta la creativitat del seu cosí. I aquesta rivalitat davant el seu pare, l’amo de Juguetes Garlo, el farà treure el costat més fosc. Aquest que a un actor tant li agrada mostrar.

Torna a Antena 3, i ni més ni menys que en la seva sèrie més longeva, 

Hem rigut bastant en els primers assajos amb el director, Edu Casanova, perquè rebíem separates que deien: capítol 2.200 i escaig. I això fa que et vegis molt petit. És com la típica la foto de l’univers: vostè és aquí. 

A més, en la 10a temporada.

Número rodó i amb motius per a la celebració. Formar part d’aquesta temporada i aquest elenc és un privilegi. És una autèntica fàbrica en què les peces han d’estar ben greixades. I també és una família i tothom fa que et trobis a casa des del principi. Em deien: fliparàs amb una sèrie diària.

És que per vostè és la seva primera diària. I això suposa estudiar molt.

És veritat que vinc d’una temporadeta bastant carregada de feina, afortunadament, amb això que ens va partir i ens està partint per la meitat, que és un confinament, i això va fer que se m’encavalqués una cosa amb l’altra. Així que estic encantat amb això de treballar simplement d’actor, haver d’aprendre’m el text i defensar un personatge. S’ha d’estudiar molt, sí, però és el joc a què ens agrada jugar.

En aquesta espècie de ‘Cuéntame’ d’A-3, estan en els anys 80, la dècada en què va néixer.

Sí. El 82. És especial perquè la trama serà de Juguetes Garlo, i sembla ser que la indústria de la joguina estava en auge a Espanya. N’han construït una a la plaça de los Frutos. Tot i que de la primera part dels 80 recordo molt poc, totes les joguines i de les coses que es parla et sonen i et fan tornar a la infància. És una sensació molt bonica. I a la plaça de los Frutos hi comença a haver figurants i personatges que vesteixen d’una forma més dels vuitanta, amb jupes de cuir negre, de la ‘movida’ madrilenya. I això ens toca molt més de prop.

És una dècada molt reviscuda. Sempre present.

Va ser una dècada molt especial, sobretot pel que fa a la creació i l’alliberament d’aquest vessant artístic que tots tenim respecte de la música, la moda... De tot. Amb la qual cosa, els anys 80 mai passen de moda. 

El seu personatge, Raúl, és un linx com a empresari, però poc creatiu.

És una ment privilegiada, però sobretot per als números. El que passa és que podria dirigir igualment la botiga de joguines que una fàbrica de xoriços. Però, per al seu pare, el senyor Germán (Jesús Castejón), un empresari de joguines necessita ficar-se en la ment d’un nen i ser capaç de veure si jugaria amb la joguina que treurà al mercat. Aquest perfil el té el cosí Fran (Carles Francino), cosa que farà que n’estigui gelós. Sempre l’ha vist com un rival en la lluita pel reconeixement del seu pare. Aquest és el punt fosc del Raúl, que per a un actor és el més interessant.

Molt oposat a l’entranyable Iñaki d’‘Allí abajo’. I a vostè, és clar.

Sempre diem que com més allunyats estiguin de nosaltres els personatges que interpretem, més interessants són. Tots tenim el nostre quartet fosc, les nostres vivències, dins el nostre ésser i sempre és bo visitar-lo per posar ordre i poder-lo reconèixer. I aquest tipus de personatges t’ajuden a buscar respostes dins teu. A la gent li agradarà. Bé, agradar no, però no es quedarà indiferent. Pot ser que em guanyi més d’un retret pel carrer, però això és senyal que estem fent bé el personatge. 

¿Continua passant?

En ple segle XXI, que controlem els codis tant de la televisió com de les plataformes, de la ficció, que encara se t’acostin per dir-te coses sobre el personatge com si fossis ell mateix, per mi és una part preciosa que no hauríem de perdre. Cal anar amb compte, això sí, perquè en la meva curta carrera he rebut algun cop de bolso carinyós d’una senyora. Per les ficades de pota de l’Iñaki, he rebut alguna bronqueta. 

¿És la primera vegada que coincideix amb Francino?

Sí. El primer contacte ja va ser molt bo. Em sembla un tipus amb una trajectòria envejable i que treballa molt bé. I, el més important, un company pròxim i una persona meravellosa. Passaré bastant temps amb ell i crec que disfrutarem molt junts durant els 10 mesos llargs de rodatge. Que des del primer moment agaféssim els rols del personatge i ens anem dient «cosí» és un bon començament.

Una vegada li van dir si no temia encasellar-se. El seu paper a ‘Amar...’ demostra el contrari.

No em preocupava perquè, al final, és en les meves mans. Tant de bo que en 20 projectes més de cine o televisió tingui personatges com l’Iñaki o el Gorka de ‘La pequeña Suiza’. Benvingut sigui. Però en les meves mans està canviar això en teatre o fent jo mateix un monòleg interpretant una altra persona, en què ofereixi un altre color. I que la gent digui: «Però... ¿aquest és Plazaola? Mai m’he preocupat, perquè sempre he pogut tenir una escletxa per oferir un altre aspecte.

Que peneta que ‘Allí abajo’ s’acabés de cop i volta. L’última vegada que vam parlar pensava que seguirien.

Una pena, sí, però també la satisfacció del deure complert. ‘Allí abajo’ va explicar tot el que havia d’explicar en cinc temporades, i va tenir un recorregut suficient per al que volia explicar. Fa gairebé dos anys que es va acabar i ara penses que si haguessin allargat més el xiclet, potser haguéssim caigut en una debacle o decadència que potser no hauria deixat aquest projecte meravellós en el lloc que es mereixia. Una peneta, perquè aquesta gran família que vam formar va agafant una altra direcció, però intentem mantenir el contacte,

Després va venir ‘Patria’. Una gran sèrie.

Vaig tenir el privilegi de fer un petitíssim paper en aquesta sèrie que per mi, com a espectador, és la més potent que he vist últimament de producció local. I no ha deixat indiferent ningú. Sobretot si es veu amb la ment oberta. És una història que s’explica des d’un punt de vista jo crec que vàlid per a tothom i fa molt per guarir algunes ferides obertes. L’únic que hauria d’haver sigut parlada en eusquera amb subtítols. Hi ha massa complexos amb l’idioma.

En aquest temps també ha treballat a la tele basca.

Sí, a ETB hem fet un programa de monòlegs en què un company i jo érem directors, guionistes i presentadors. No repartíem els entrepans de miracle (riu). Ha tingut una bona acceptació, perquè ens hem allunyat de l’humor blanc i hem fet un humor social i reivindicatiu. I com que la majoria dels monologuistes van ser dones, la qual cosa és una fita, hem obert una finestra a l’humor fesminista i fet per dones que la gent ha entès molt bé. A més, el nom, Barre Librea, era una declaració d’intencions per part nostra. Barre és riure i juga amb barra lliure. Riure lliure. Hem volgut experimentar una mica amb els límits de l’humor per dir que no n’hi hauria d’haver en aquesta època de pell tan fina que estem posant límits a una cosa tan sana i alliberadora com riure. 

¿I algú s’ha queixat?

Com diu la meva gran amiga i companya Itziar Garmendia, és impossible fer humor sense fer ‘mal’ ningú. Sense molestar. A més, tenim una societat que posa molt més el focus en la negativitat. I a viure els nostres propis dramets. I, sé que això és un tòpic, però ho hem de repetir: som aquí de pas i la vida es disfruta rient. Hi ha gent que disfruta en el seu dramet continu, i aquest és el seu problema. Està còmode en el conflicte. Però a la gran majoria ens agrada disfrutar de la vida. 

També ha seguit amb el teatre.

Notícies relacionades

El misteri de la cantarella

¿Porc o gallina?

Continuem de gira amb l’obra ‘Losers’, de Marta Buchaca. Complint amb les dates que es van quedar ajornades pel confinament. I l’any passat també vaig crear un monòleg més dramàtic: ‘Irabazi’ (guanyar en eusquera). El vaig estrenar al Teatre Principal de Donosti, amb molt bona acollida, i el 2022 agafarem més dates. ¡Que em falta temps!