La foguera

Sota la taula d’‘El Hormiguero’

Sota la taula d’‘El Hormiguero’

EFE / ROBERTO GARVER

2
Es llegeix en minuts
Juan Soto Ivars
Juan Soto Ivars

Escriptor i periodista

ver +

La setmana passada em van convidar a ‘El Hormiguero’ i vaig poder estudiar de prop aquest motor d’audiència que funciona, des de fa 15 anys, sense haver-se travat ni una sola vegada. Tenia molta curiositat per veure allò per dins, mirar darrere de les bambolines i preguntar a la legió de persones (més de cent) que treballen cada nit en aquest programa com és pencar allà. Tota la meva curiositat va ser satisfeta. Em van tractar com l’escolar que va, flipat, a la fàbrica de iogurts a sisè de primària.

¿Puc mirar allà? ¿Què hi ha allà darrere? ¿Val la pena? Fins i tot em van permetre fer un cop d’ull sota la taula, que és el que més curiositat em provocava, i així vaig poder veure l’amagatall on un parell de còmics passen la nit amb el braç aixecat per encarnar Trancas i Barrancas. Un d’ells, Damián Molla, per cert, és autor d’un llibre formidable per a xavals amb inquietuds en mitologia: «Oh, My God» (Martínez Roca). Bé: sota de la taula hi ha alguna cosa semblant a la cabina d’una nau espacial. Dos seients, un munt de pantalles i cables. El convidat pot mirar-ho si aparta una cortineta. No sempre és recomanable.

Notícies relacionades

’El Hormiguero’ podrà agradar més o menys a qui llegeixi això, però és del tot indiferent: és el resultat d’una feina de formigues coordinades, i atrau al plató de Motos no només polítics, sinó les estrelles més rutilants del panorama mundial, si recalen per Espanya. De vegades, quan Marron entra a fer experiments o les dues marionetes els sotmeten a qüestionaris surrealistes, aquestes estrelles hollywoodianes posen la cara de Bill Murray al programa de televisió japonès de ‘Lost in Translation’, però tots repeteixen. Els passadissos de l’estudi estan empaperats de retrats en blanc i negre firmats, com les parets de certs bars amb imant per als famosos.

Darrere de tot aquest muntatge hi ha una filosofia de barra de bar, boja i festiva, que, al contrari del que passa amb la major part de l’hostaleria espanyola, s’assenta sobre sous dignes, pel que jo vaig poder saber. De fet, aquesta és una de les coses que sents als passadissos quan preguntes: Motos és un cap exigent però paga molt bé. No se m’acudeix que un mecanisme tan complex com un programa en directe amb més de cent persones treballant-hi pugui funcionar, durant tants anys, de qualsevol altra manera. Prenguin nota els emprenedors d’això últim.

Temes:

El hormiguero