Sis sèries de dones per celebrar el 8 de març

Mitja dotzena de sèries per començar a veure en el Dia Internacional de la Dona o, realment, qualsevol dia, protagonitzades i, en alguns casos, dirigides o guionitzades per dones. Sí, efectivament, qui firma aquí a sobre és un home, però per a aquests casos no està de més recórrer a la frase amb la qual Joe E. Brown, en el paper d’Osgood Fielding III, respon a Jack Lemmon, en el seu paper de la contrabaixista Daphne. «Ningú és perfecte».

Fleabag

Estrenada el 2016 al Regne Unit, és un colossal enigma per què aquest títol en aquestes latituds més meridionals no ha anat de boca en boca entre els que recomanen i es deixen recomanar. Fleabag, una joia, seria inconcebible sense Phoebe Waller-Bridge, guionista i protagonista d’aquesta (parafrasejant el que va dir d’ella Time Out London quan primerament es va estrenar com a monòleg teatral) «grollera i increïblement bruta proposta que segurament portarà a l’infern la seva actriu protagonista». D’aquell treball en escena va néixer la versió televisiva de Fleabag, un relat sobre l’atropellada vida quotidiana d’una dona de trenta anys en el Londres actual, una mena de Caputxeta Ferotge que uneix l’anomenat humor anglès amb el més internacional humor negre d’una manera que potser caldria remuntar-se fins a l’Evelyn Waugh dels éssers estimats per trobar un just antecedent.

Fleabag és hilarant i alhora tràgica, però sobretot val la pena per la seva extraordinària estructura, en la qual per segons Waller-Bridge trenca la quarta paret teatral i es dirigeix directament als espectadors, de manera que els fa partícips d’un ménage à trois narratiu realment molt tonificant.

El cuento de la criada

 

 

Les distopies són la versió adulta d’aquells contes terribles que s’explica als nens abans d’anar al llit, i aquesta de HBO que protagonitza amb merescudíssims premis Elisabeth Moss, El cuento de la criada, respon amb escreix a aquesta condició.

El terror és, en aquesta realitat paral·lela, una teocràcia masclista establerta en una porció dels Estats Units, una societat en la qual les dones es veuen obligades a acceptar el rol condemnadament secundari i sovint invisiblement esclau que els atorguen (en la realitat, no en la distopia) la pràctica totalitat de les religions del món. El més singular d’El cuento de la criada és que es basa en una novel·la que Margaret Atwood va publicar el 1985, un llibre de referència del feminisme que no és un assaig, sinó una ficció, però que compleix de sobres la funció d’un assaig. La qüestió és que han passat 33 anys i allò que provocadorament suggeria Atwood no ha caducat.

Big little lies

 

 

El treball coral de Nicole Kidman, Reese Whiterspoon, Shailene Woodley i Laura Dern a Big little lies ha sigut mereixedor de tan justificats elogis que, per a la segona temporada, ja s’anuncia el desembarcament de Meryl Streep en el repartiment. Costa de trobar més bon argument que aquest per recomanar aquest ou de Fabergé de les sèries de HBO, una filigrana com aquelles 69 joies que els últims tsars de Rússia van encarregar a l’orfebre Carl Fabergé, preciosistes i sempre amb una sorpresa final al seu interior.

Així és, una mica, Big little lies. En el minut inicial ja s’anuncia el més terrible, un crim, però sense detalls sobre el com i el qui, un misteri que malabaristament es mantindrà en l’aire durant els set episodis de la temporada, que transcorren en l’aparentment idíl·lic Monterrey, a les llars de diverses famílies que disfruten d’estupendes postes de sol i de les comoditats que proporciona la riquesa, però sota aquell vernís immaculat s’amaga, és clar, un pancreàtic i amarg relat de..., més val no donar-ne detalls, més val submergir-se en la sèrie.

Feud: Bette and Joan

 

 

Dir que la sèrie Feud: Bette and Joan és un biopic, tot i que en essència ho és, és fer-li un vestit curt de tir al relat serialitzat de tot allò que va succeir entre Bette Davis i Joan Crawford durant el rodatge de ¿Qué fue de Baby Jane?, pel·lícula de 1962 en la qual Robert Aldrich, imprudent ell, va posar sota el mateix focus dues supernoves del firmament de Hollywood, a les quals ara donen vida, en un excel·lent maridatge d’interpretació i maquillatge, Susan Sarandon i Jessica Lange.

Allò va ser, efectivament, una col·lisió sideral. La rivalitat va obrir les portes de la malvolença i el menyspreu. Davis va manifestar en una ocasió que el millor record que guardava del rodatge era el moment que va empènyer Crawford en la cadira de rodes escales avall. Era, vist amb la perspectiva que concedeix el temps, una venjança adequada, ja que en la gala dels Oscars de 1963, Davis estava nominada pel seu paper protagonista a la pel·lícula. El trofeu, però, va ser per a Anne Bancroft, però no era present a la gala, així que va recollir l’estatueta en nom seu..., efectivament Crawford, somrient, exultant per la ràbia de Davis.

De tota aquella insana relació tracta Feud: Bette and Joan, però al mateix temps és, de forma indirecta, una reflexió sobre el maltractament al qual Hollywood sotmet les actrius quan perden la frescor de la joventut. Una dada final sobre aquesta qüestió. Crawford tenia 58 anys quan va encarnar l’esguerrada Blanche. Davis, l’alcohòlica Jane que es fa càrrec de la seva germana, en tenia 54. Hollywood considerava la cinquantena gairebé la senectut, una edat sense ganxo comercial. Per Feud, Lange i Sarandon s’ha obert les portes amb 67 i 70 anys, respectivament. És un avanç.

The good wife

 

 

Set temporades dedica The good wife al retorn a la vida laboral d’Alicia Florrick després de ser mare de dos fills i al dilema de ser o no ser impermeable a les infidelitats de la seva parella per no perjudicar la seva carrera política. Sens dubte mereix estar en aquesta llista pel seu argument de fons. És llarga, sí, potser massa, però la seva estructura és la recepta de la Coca-Cola, una fórmula d’èxit: la història de fons (una dona que s’obre pas) conviu a la perfecció amb les històries autoconclusives de cada capítol, ja que de judicis es tracta.

Godless

 

Notícies relacionades

«Si volen guerra, ¡jo, ni un pas enrere!»

L’harakiri inconclús de la senyora Mariko

 

Les raons per incloure aquest western en la llista de recomanables per a aquesta jornada és tan fràgil com un castell de cartes. Però Godless, sense ser una sèrie rodona, és una raresa en primer lloc perquè repesca un gènere marginat en la televisió per cable, el western, un ecosistema exageradament masculí. ¿El seu punt de partida? Un poble de Nou Mèxic que arran d’una tragèdia està habitat gairebé exclusivament per dones.