Elogi del silenci, la serenitat i la senzillesa

La nit abans ha rebut dues trucades d’un número desconegut. Com que no acostuma a contestar si no coneix l’interlocutor (no fos cas que es tracti de missatges publicitaris o de bagatel·les) i com que el silenci és rigorós i la taciturnitat plana sobre Poblet des de les Completes, a dos quarts de nou de la nit, fins a l’endemà, després de laudes, a les set del matí, fra Octavi Vilà és desconeixedor del fet que el telèfon que sonava era el de la Nunciatura. Li havien de comunicar que el Sant Pare el nomenava bisbe de Girona. No ho sabrà, doncs, fins que obri el correu i s’adoni que el número desconegut provenia, per dir-ho així, de l’Ambaixada del Vaticà. Travessa el claustre gèlid, s’abilla amb la cogulla blanca, l’hàbit per al cor, i presideix les matines, a un quart de sis. Després, a la seva cel·la, abans de laudes i de la missa conventual, abans de l’esmorzar de les nou, té una estona per pensar-hi, per entomar la colossal sorpresa.

Tampoc no fa tant que és abat. Va ser beneït com a tal un altre febrer, nevat, el del 2016. Ara dubta. Ho consultarà amb l’arquebisbe de Tarragona i amb un assessor espiritual. Li venen al cap les imatges de fa 20 anys, quan va decidir demanar una excedència de l’Hemeroteca de Tarragona, on treballava, per passar dos mesos a l’hostatgeria del monestir. Per calibrar, després d’haver tingut contacte amb Poblet des de petit (el pare en duia els comptes i ell mateix era membre de la germandat que acollia els laics voluntaris) si era capaç de suportar les servituds de la vida monacal (el fred, també: era l’hivern), la persistència de les hores litúrgiques, les regles de Sant Benet i l’austeritat dels cistercencs.

Comunicació

Notícies relacionades

Noms prohibits a Espanya: aquests són els que la llei impedeix utilitzar

Freixenet i els sindicats pacten un erto per la baixada de producció

Octavi Vilà té al cap la història de Poblet (des del 1150, amb els sepulcres de vuit comtes reis catalans; des de la influència de sant Bernat de Claravall i els nous benedictins blancs fins a la desamortització i el renaixement de la comunitat, ara amb una trentena de monjos), però també contempla la contemporaneïtat. Ha viscut 43 anys de laïcitat enmig de papers i diaris, coneix la tecnologia i les xarxes i la història del segle XX i la importància de la comunicació. Manté un blog de comentaris religiosos i escriu articles i fa entrevistes. I pensa que "l’Església encarnada en aquest poble dona fe de la realitat nacional de Catalunya". Mentre ha estat abat, el monestir s’ha modernitzat i ha estat al capdavant (amb el Programa Cosmos Poblet) de projectes mediambientals, perquè "si la creació és obra de Déu deixada a la cura dels homes, no la podem destruir i hem de conservar-la perquè en puguin gaudir les generacions futures". Ja ho deia sant Benet al segle VI, tot i que sense fer servir la paraula sostenibilitat. Li agrada la música clàssica (els concerts de Savall a l’estiu, el cant gregorià) i és aficionat de la Penya de bàsquet. Pel que fa al futbol, serà el bisbe que veurà com un equip de la seva diòcesi (el Girona, concretament, a qui segueix) juga per primer cop a Europa.

És un 21 d’abril. Fra Arcadi, amb túnica blanca i escapulari negre, entra a la catedral. No deixarà de ser monjo (voldrà tornar de tant en tant a la cel·la de Poblet) però en sortirà com a bisbe. És maldestre amb la mitra i entona amb no gaire encert musical els cants litúrgics. Beneeix els fidels apressadament i amb un caminar exigent. Potser són els nervis del primer dia. Ofereix serenor. "Aportar la calma –diu– del clima d’oració, tranquil i reposat". Fa seu el missatge de sant Bernat: "El savi considera un exili viure fora de la mesura". I, sense escarafalls, advoca pel "silenci, la reverència, el recolliment i la senzillesa".