La vida d'una catalana a l'Afganistan, a 'Sense ficció'

Explica la periodista catalana Mònica Bernabé que quan l'octubre passat va tornar a casa, després de la seva llarga estada a l'Afganistan com a reportera freelance -un total de vuit anys-, va veure als aparadors molta roba de color negre. De seguida es va preguntar si era la tendència de la moda. «Jo no vull anar vestida de negre», es va dir a si mateixa. I té una explicació. Per passar desapercebuda en un país en guerra des de fa 30 anys, s'ha vist obligada a anar de negre de cap a peus durant tot aquest temps. «No em moc com una afganesa i, a més, porto una motxilla, cosa que crida l'atenció. Si vaig de negre, la gent no s'adona tant que sóc estrangera. És la millor mesura de seguretat», afegeix. I Vestida de negre és el títol del reportatge que avui emet Sense ficció, un retrat de la zona a càrrec de la mateixa Bernabé.

Dirigit per Josep Morell, amb fotografia de Fernando Martín -tots dos van acompanyar durant dues setmanes la periodista pel país-, Vestida de negre és una narració en primera persona que barreja fragments d'una entrevista amb Bernabé, incursions sobre el terreny que la reportera va descrivint, imatges gravades per ella mateixa i algunes fotografies de l'exposició Dones, Afganistan, que es pot veure al Palau Robert fins al 15 de febrer que ve. També inclou el testimoni de la cooperant María Cilleros, el fotoperiodista Gervasio Sánchez, el tinent coronel Juan Bustamante, la jugadora de futbol Madina Azizi, la política Azita Rafaat i el traductor Goulam Haidar, entre altres.

La reportera confessa que quan la productora LaQuimera li va proposar fer aquest reportatge no ho va tenir gens clar: «Em van entrar molts dubtes, perquè crec que el periodista no ha de ser mai el protagonista de la història i em semblava una incoherència». Però una vegada vist el resultat, aquelles pors es van esvair. «La meva preocupació era que la gent pogués entendre què passa a l'Afganistan, i crec que aquí queda bastant ben reflectit», conclou.

FUTBOL A KABUL // Vestida de negre s'inicia a Kabul, una ciutat de cinc milions d'habitants on impera el caos. Allà visita un camp de futbol -llocs d'execució per als talibans-, on homes i dones comparteixen el mateix espai públic, cosa gens habitual en una societat masclista, conservadora i religiosa. «L'entrada al partit va ser un moment important de tensió -recorda-, perquè la policia intentava aturar la marabunta. Tu no saps què pot fer un agent que carrega amb un kalaixnikov...». A Kabul recorre també la presó de dones, on la majoria compleixen condemna per mantenir relacions fora del matrimoni.

Notícies relacionades

L’harakiri inconclús de la senyora Mariko

Cal fer-li un vestuari al sindicalista Pepe Álvarez

El reportatge visita, a més, Kandahar, una ciutat molt perillosa en què Bernabé es veu obligada a vestir el burca. La càmera grava sempre des de l'automòbil, mai al carrer. Allà conversa amb un mul·là (guia espiritual) i entra en un hospital de la Creu Roja que atén ferits i nens amb malnutrició.

La periodista també s'entrevista amb un senyor de la guerra les tropes del qual van arrasar persones de l'ètnia paixtu, i amb traductors afganesos que van treballar per a l'Exèrcit espanyol i que el Govern de Madrid ha abandonat a la seva sort, a l'espera d'obtenir visats que els permetin viatjar a Espanya.