Pepe Navarro: «Ara mateix sóc un proscrit a la tele d'aquest país»

Aquest país va aprendre a anar a dormir tard davant la tele quan a mitjans dels anys 90 va aparèixer un programa que trencava els motllos del conegut i el correcte. Esta noche cruzamos el Mississippi (Tele 5), que més tard es va dir La sonrisa del pelícano a Antena 3, va revolucionar el mitjà de l'època, generant tanta audiència com polèmiques, i va dotar el seu presentador d'una aura controvertida, meitat visionari, meitat diable. Una dècada i mitja més tard, Pepe Navarro ha repassat aquella aventura en un llibre, La leyenda del Mississippi (Akal), on revela els secrets mai explicats de la seva defenestració de les pantalles.

-¿Tenia ganes de passar comptes amb el passat?

 

-En realitat, el llibre neix d'una proposta de l'editorial Planeta. Quan el text estava escrit, les fotos de la portada fetes i el títol triat, em van dir que ja no el volien, sense cap més explicació. Així que vaig buscar un altre editor.

-¿Per què es van negar a publicar-lo?

 

-Planeta és propietària d'Antena 3 i la meva figura en aquella casa està vetada. Vam tenir molts problemes en el passat, ells em van atacar i em van vilipendiar, a mi i a la meva família, i jo em vaig defensar als jutjats. Després he intentat tancar la guerra, però a Antena 3 no volen concedir-me la pau. Prefereixen seguir prohibint-me.

-¿Se sent perseguit?

 

-No és una sensació, és una realitat. Tinc missatges i cartes que ho demostren. Amics meus que estan en emissores de Planeta han intentat entrevistar-me i no els han deixat. L'ordre és silenciar-me, que no aparegui. Això té molt a veure amb la forma com s'acostuma a exercir el poder en aquest país.

-¿A què es refereix?

 

-A Espanya no es fa servir el poder per liderar i col·laborar, sinó per demostrar la mida dels testicles. Jo he sentit Aznar dir: «Ara sabran què és el poder». Si això ho deia el que era la màxima figura del país quan van començar els meus problemes, ¿què no devien dir els que estaven al seu voltant? Aquí el poder s'exerceix de forma absolutista i personalista.

-En el passat vostè també va ser un home poderós.

 

-Però mai vaig atacar amb l' acarnissament amb què em van atacar. A EL PERIÓDICO, sense anar més lluny, em van agredir molt, però mai vaig respondre igual. Com a màxim, vaig enviar alguna carteta, com la que vaig enviar un dia a un company vostre en què li recomanava que a l'arribar a casa encengués la tele en lloc del microones per entendre aquest negoci. Crec que no li va agradar gens. De debò, mai he pensat que abusés del meu poder, perquè mai vaig notar que el tingués.

-Va aconseguir que mig país dormís menys per veure'l. Una mica de poder sí que li va donar el programa.

 

-Si a mi m'hagués interessat el poder, avui no estaria com estic. M'han marginat perquè sóc un home sol i no pertanyo a cap grup. Als que anem per lliure i creiem en la independència, de seguida ens eliminen. Normalment, ho ordenen personatges que només conceben el combat com una forma per aniquilar el contrincant. El 1997 van aflorar.

-¿Què va passar aquell any?

 

-Els dos principals grups mediàtics van portar el país a un nivell de crispació insuportable. El més cridaner és que el Govern estava al darrere d'un d'ells. En aquella guerra no es va ventilar el tema del futbol, ni tan sols diners, es tractava de poder. Calia eliminar unes persones per demostrar qui tenia els testicles més grossos. Amb Polanco no van poder, tot i que el van perseguir judicialment. A Antonio Asensio sí que van aconseguir aïllar-lo, perquè el seu grup no era tan poderós com Prisa. Antonio era molt hàbil i va saber sortir-ne airós. A mi em va costar un programa i el final d'un projecte professional.

-¿Per què es va tancar La sonrisa del pelícano?

 

-Pel capritx d'un d'aquells personatges que fan servir el poder com li he explicat.

-¿Perdó?

 

SEnDEl pelícano costava 3.000 milions de pessetes i generava el triple en ingressos, era un bon negoci, no hi havia motius professionals per carregar-se'l. Un any més tard, Juan Villalonga, llavors màxim responsable d'Antena 3, em va confessar: «A mi tant me feia el programa. Jo guanyava bilions de pessetes, ¿què m'importava perdre un dia 3.000 milions a canvi de fer un favor?».

-¿Qui li va demanar aquest favor?

 

-Està en el llibre.

-Ja que no vol dir-ho, ho diré jo: explica al seu llibre que Pedro J. Ramírez, exdirector d'El Mundo, va demanar el seu cap a Villalonga, i que aquest l'hi va donar.

 

-Així va ser. L'ordre de tancar el programa la va donar Villalonga a 12.000 metres d'altura sobre l'Atlàntic. El van trucar a l'avió per dir-li que Pedro J. ho tenia tot llest, i ell va respondre: «Si aquest és el favor que s'ha de fer, endavant». Però jo ja no vull parlar més sobre Pedro J. És un paio tèrbol, tot el que toca és tan negre, contamina tant, que no vull barrejar-me amb gent així.

-Aquella nit de l'1 de desembre de 1997, mig país es va quedar amb el titular, mai publicat, perquè llavors no existia Twitter, de: «Tanquen El pelícano perquè Pepe Navarro vol emetre el vídeo eròtic de Pedro J.». ¿Què hi havia de cert en aquella faula?

 

-Res, tot va ser una mentida absoluta. Aquesta història no s'aguanta per enlloc. Mai vam manejar el vídeo, ni va estar als nostres plans emetre'l. I si ho haguéssim planejat, s'hauria resolt amb una trucada d'advertència des de dalt. Mai va arribar la trucada. Aquell personatge va voler demostrar a tothom que es podia carregar un programa quan volgués i com volgués, res més.

-El Mississippi va inaugurar un nou

 

horari a la tele d'aquest país. ¿Se sent pare del late night a Espanya?

 

-Jo no em considero pare de res. Simplement vaig fer un programa per divertir-me i divertir la gent, que és el que he fet tota la meva vida, i ho he pretès fer els últims anys sense que em deixin, sigui dit de passada. Vam fer un programa ple de matisos, i això va aportar molts seguidors i també detractors. Va tenir èxit perquè donàvem al públic el que volia. El dia que em demanin que faci un programa com a mi m'agradi, segurament tindré menys audiència.

-En aquell temps es va encunyar el terme teleporqueria i se'l va identificar amb la paraula. ¿Com s'hi relaciona avui?

-El més fàcil per acabar amb algú és penjar-li una etiqueta i denigrar-lo. A mi em van posar aquesta etiqueta per tractar en el programa assumptes que després vaig veure a les portades de diaris. El País va treure en primera pàgina Berlusconi amb el penis erecte. ¿Això no és porqueria? ¿Pedro J. em vol parlar de porqueria? Vinga, home...

-Admeti que alguns continguts del programa superaven tot el que s'havia vist fins llavors a la televisió.

 

-Li posaré un exemple: ¿treure dos xavals en un concurs de pets és porqueria? Aquells nois estaven a l'atur i es guanyaven la vida muntant aquell xou en discoteques i la seva mare era la seva mànager.

-Mostrar-ho en antena era la seva responsabilitat.

-Jo vaig triar mostrar la part més marginal de la vida. Per parlar de les coses correctes ja hi havia altres programes. Jo vaig escollir parlar de la porqueria, però això no és fer teleporqueria. Teleporqueria és mentir, denigrar i no ser honest. És el que van fer amb mi el 1997.

-¿Es podria fer avui el Mississippi?

 

-Es podria fer alguna cosa amb aquell esperit, pur rock and roll.

-¿I li agradaria fer-lo?

 

-Si li sóc sincer, no ho sé.

-¿Quin programa faria avui?

-Això ho diré al directiu de televisió que em faci aquesta pregunta al seu despatx.

-¿A què es dedica ara?

 

-A moltes coses. Tinc platós, col·laboro amb productores en el desenvolupament d'idees i guions, estic relacionat amb moltes companyies del món de la tele. Però en aquests treballs convé que el meu nom no  hi aparegui, perquè podrien prohibir-los. Sona estrany, però després de tot el que he demostrat en aquest mitjà, ara mateix sóc un proscrit a la tele d'aquest país.

-¿I com ho porta?

Notícies relacionades

La família de la mort

El ball de Paloma i Risto

 

-Com diu Borges, s'ha d'assumir el destí. Un hindú diria que és el meu mantra. Ho porto bé, perquè per a mi el poder no va ser mai un objectiu. El millor que he fet durant aquests anys ha sigut tenir tres fills. Sóc aquí per divertir i divertir-me, i això ho segueixo fent. No em deixen fer-ho a la feina, però ho compleixo fora. És la meva manera de sobreviure.