Maria José Valiente, psicòloga: "Quan envellim, ens reconciliem amb el temps"

No és un secret que la nostra societat contemporani glorifica la joventut i la veu com un valor suprem associat a la bellesa, a les oportunitats, a la vida, a la potència i a l’èxit, de manera que expressions com ara:

•Sembles més jove!

•Ningú no diria l’edat que tens!

•Estàs molt bé per l’edat que tens, ja voldria la gent estar com tu!

Aquests afalacs socialment acceptats i benvinguts, en realitat és una actitud i pensament social que tot allò que és jove significa bellesa i valor, i fa que les persones, especialment les dones, sentint una pressió constant i mirin de dissimular la seva edat.

Si acceptem que dir “Que jove et veus, no sembla pas que tinguis l’edat que tens” diem que això és bo, i que, per tant, una persona que aparenti l’edat que té, alguna cosa deu estar fent malament per no semblar jove.

•Hem de retenir la joventut com sigui?

No cal dir que és legítim voler-se sentir jove quan ho associem a sentir-se vital, a cuidar-se la salut física i mental, a riure, a mantenir l’infant que portem dins i la curiositat davant la vida. A estimar-se. Perquè una cosa és cultivar la salut i la presència per tal de gaudir més de la vida, i una altra és negar el pas del temps i pretendre que els altres es pensin que tens molts més anys menys. Quantes persones cauen en els anuncis que prometen treure's’ 10 anys de sobte en una intervenció. No són pocs els que van a d’altres països a operar-se, a posar-se cabells, a infiltrar-se tota mena d’invents que ajudin a retenir la joventut.

Però, per què?

Fer tot això farà que siguem realment més joves? O ens hi farà sentir?

I què aconseguirem?

Qui ens ha fet creure que la bellesa interior és inferior a la bellesa exterior? És tan evident que per més que no se sàpiga l’edat d’una persona sovint se la jutjarà per l’edat que aparenta, que fins i tot quan algú sembla més jove se’l tracta amb més energia i entusiasme. Amb més confiança en la seva manera de fer les coses.

De vegades he sentit que algú que veu una persona amb arrugues diu: “Goita quines arrugues té, es nota que ha fumat molt o que ha portat una mala vida.” Com aquell que una persona pot aturar el temps.

No. El temps no es pot aturar. I una cosa és cuidar-se per a mantenir una millor qualitat de vida i de temps (som temps) com a respecte cap a nosaltres mateixos i als altres, i l’altra cosa és agafar una obsessió i quedar atrapat en voler viure aparentant constantment ser més jove, i potser ni preocupant-se d’invertir a rejovenir l’interior per tal de mantenir la ment oberta, característica molt pròpia de la saviesa atemporal.

Perquè no ho hem d’oblidar: No és l’edat, és la mentalitat.

I és cert que hi ha vells molt joves, i joves molt vells.

Però trencant una llança a favor d’aquells que es volen mantenir joves, és una decisió ben lliure i ben personal.

Sí, he dit ben lliure. Per què una persona, és lliure quan s’obsessiona en aparentar ser joves per sempre i no para d’operar-se i de fer-se de tot?

O és més lliure aquell que “passa” de la pressió social i fa el que li sembla quan li sembla, i no necessita l’aprovació dels altres?

És important saber cap a on anem, què volem aconseguir, de manera reflexionada i conscient. I, sobretot, fer les coses per un mateix, i no pas per impressionar ningú..

•A partir dels 50 o 60 anys ja no comptes?

Massa sovint, la societat, actua com si la gent d’una certa edat ja no ccomptés I això passa també a Hollywood, on són molts els actors i les actrius que es lamenten de no rebre propostes a partir d’aquestes edats. Però cal tenir present.. Aquí hi ha un repte: no deixar que aquesta mirada t’exclogui de la pròpia vida. De fet, moltes persones comencen a manifestar i mostrar ela seva esplendori la seva identitat més ggenuïnarealment a partir dels 50, quan deixen de fer el que “s’esperava” d’elles i comencen a fer el que realment volen fer.

Uns estudis de Harvard revelen que les persones són molt més felices a partir dels 60 anys quan ja han complert moltes responsabilitats, quan els possibles fills ja s’han fet grans, quan ja no han de patir tant per tot, i quan ja han prioritzat el que realment importa.

Ara bé. També és cert que les persones d’aquestes edats sovint ja no competeixen pel mateix espai que els joves. El valor ve d’un altre lloc: de l’experiència, la capacitat de discernir, la mirada més ampla. No és la mateixa veu ni mirada, però és més segura i forta.

•Com cal viure el procés de fer-nos grans quan encara no ho som?

Conscientment. Deixant de lluitar contra el que és natural. Cada etapa té els seus dons, i qui s’ha nodrit emocionalment i espiritualment durant les diferents etapes, arriba a l’envelliment amb eines i riqueses que li donen sentit, pau i alegria de viure.

Viure la joventut (física, emocional, mental) amb alegria i amb gratitud, però conscient que passarà. Això no ha de fer por, sinó donar profunditat.

Com ho podem fer?

•Reconciliar-se amb el temps.

•Reivindicar el valor de la maduresa.

•No esperar l’aprovació social.

•Mirar de fer allò que sempre hem volgut fer, sense por.

Acceptar l’envelliment: claus psicològiques per a un procés adaptatiu i saludable.

· L’envelliment no és un defecte de les persones, simplement és un procés orgànic i inevitable. Quan el vivim com un enemic, ens esgota. Quan l’abracem, ens dona una nova llibertat. Es tracta de passar del rebuig a l’acceptació, i de l’acceptació a la integració.

· Ens caldria canviar l’enfocamento mirar el cos com una estructura que es degrada, sinó com una casa que et sosté fins al final i, com deia Meryl Streep, mirar les arrugues com el rastre de les emocions viscudes, del que hem estimat, viscut, rigut i plorat. Això és: Veure la maduresa com una forma d’autoritat interior, de llibertat i de lucidesa davant la manera de viure la vida i de prioritzar allò que realment importa.

Cuidar-se no ha de ser per amagar l’edat, sinó per honorar el teu cos i per permetre més qualitat de vida. 

Menjar bé, caminar, moure's, descansar prou, estimar i sentir-se estimat. Tot això no és resistir-se al temps, sinó celebrar-lo amb consciència.

En resum:

No es tracta de retenir la joventut, sinó d’aprendre a ser plenament viu en cada etapa. Això sí que és una rebel·lia poderosa: Transformar-se. Acceptar l’envelliment és un procés intern, profund, i sovint ple de resistències, perquè implica fer front a pèrdues reals (força, agilitat, projecció social, persones estimades…) però també pot obrir portes a una vida més plena, més essencial.

Notícies relacionades

¿Sols acumular roba a la cadira? Això és el que la psicologia diu de tu

Trencar el silenci: la salut mental a la feina, una urgència inajornable

Fer dol és part de la maduresa. No cal fingir fortalesa: pots plorar pel que perds, i alhora obrir-te a allò que guanyes.

No reneguis de fer-te vell. Perquè és un privilegi que no tothom té.