Jordi Rios: «El límit de la paròdia està en la vida privada»

-¿Sap que el seu personatge de Carles Puyol té molts admiradors entre el públic infantil?

-Sí, però crec que, a Catalunya, si hi ha un personatge a qui imiten els nens, és sobretot el de Josep Lluís Núñez. Fins i tot els adults crec que estem mimetitzats per expressions com quicir. I encara que els petits no sàpiguen qui és Núñez, crec que el personatge que ha fet Carlos Latre ha traspassat amb diferència l'original i el 90% de nens imiten Núñez. Ho tinc claríssim.

-Però vostè també és una celebritat amb el seu Puyol. ¿L'incomoda que el reconeguin pel carrer?

-Al contrari. És una mica el share d'audiència autèntic: que la gent et digui la felicitat i alegria que els donem els dilluns, que te la transmeti pel carrer una persona desconeguda és molt d'agrair.

-¿Molesta ser un imitador imitat?

-És normal, jo també ho he fet amb el meu Cruyff. Durant 15 anys vaig imitar el que feia Javi Martín a Força Barça, que em va fer riure molt. Jo l'imitava a ell. Suposo que fem una cosa diferent, però s'inspira en aquell Cruyff. I ara ens passa a nosaltres: al Facebook, un noi em va dir fa uns mesos que li havien demanat que fes el meu Puyol al Crackòvia que ara emet Telemadrid. Jo vaig pensar: «Agafa-t'ho com un homenatge», i li vaig dir: «Fes el que hagis de fer, només faltaria». És llei de vida. És molt més fàcil imitar el que ja està imitat. És més fàcil dibuixar una caricatura de la Monna Lisa que dibuixar la Monna Lisa.

-A més de Puyol, imita Ferran Monegal, Sergio Ramos, Pichi Alonso, Huntelaar, Van Gaal, Fernando Alonso, Solozábal, Rudi Fernández… ¿N'admira algun?

-No admiro res d'especial de la gent que faig com a personatges. A Carles Puyol he tingut la sort de conèixer-lo personalment i, ¡home!, és admirable que una persona en la seva posició toqui de peus a terra. És molt bon paio i això sí que és d'admirar, però res més.

-¿Què destacaria de les imitacions que fan?

-Que, basant-nos en un original, els donem una vida pròpia. És a dir, ni Ramos ni Cruyff són així. La gent ja ha assimilat com són els personatges, els guionistes es recreen i jo em sento molt còmode que sigui així. Perquè em sento un personatge, al cap i a la fi.

-Amb tants personatges a la cartera, ¿és difícil a aquestes altures canviar de registre?

-És un exercici, el pa de cada dia. Arriba un punt en què és com rentar un plat o un got. O aparcar un Mercedes o un Seat 600, o escriure a màquina o amb boli... Al final, fas les coses. L'objectiu no és com ho fas, sinó que ho fas.

Notícies relacionades

Primer de Maig

Reflexions a les fosques

-¿I quin és el límit entre la paròdia i l'insult?

-El respecte. Crec que el límit estaria a riure's d'un defecte greu. És a dir, que el senyor Sánchez Llibre, president de l'Espanyol, no tingui facilitat de paraula és un defecte, lògicament, però és de domini públic i, com a persona pública, en teoria, hauria de tenir més verb. Riem d'això, però crec que amb respecte. El que passa és que el respecte, al final, és una cosa tan personal, tan delicada, tan etèria, que el que per nosaltres és respectuós, per l'original pot no ser-ho. Però la diferència és no entrar en la vida privada.