TELEVISIÓ I MAS

Primer de Maig

Els puc assegurar que amb aquesta columna diària no m’obsessiono per agradar, perquè fa anys que tinc clar que agradar a tothom és impossible, tot i que als humanoides... és clar, ¡¡és clar que ens agrada agradar!! De manera que expresso la meva opinió sobre diferents mitjans i formes de comunicació sobre el que penso, i de vegades també del que sento.

Avui és dijous dia 1, i celebrem el Dia dels Treballadors, i ho fem amb un just descans de què gaudim moltes persones al món. Si agafem el retrovisor i el dirigim a èpoques pretèrites... A veure, per exemple, l’enfoquem a un dia com avui de fa una miqueta més de 50 anys, és a dir, uns anyets abans de 1975, quan el règim va suprimir el caràcter reivindicatiu de l’1 de Maig i el va transformar en una jornada controlada i simbòlica sota la ideologia del dictador, amb qui habitualment ja estava prohibida la concentració de persones al carrer i per tant estaven obligades a quedar-se a casa. O sigui, que en lloc de permetre manifestacions lliures per qualsevol dret social o laboral, el règim organitzava el que va batejar com la "demostració sindical".

¿Amb quin missatge ens distreia el règim la tarda d’un dia com avui a l’únic canal de televisió que podia emetre al país? Doncs es televisava en directe, des de l’estadi Santiago Bernabéu, un acte polític i de propaganda del règim per legitimar el seu poder en què es mostrava unitat, lleialtat i ordre a l’Estat; això sí: disfressat d’esdeveniment cultural obert a qualsevol ideologia i en què estava prohibit qualsevol discrepància, amb una important presència de cors i danses regionals, gimnastes, la missió dels quals era que el poble el veiés a casa i no s’alterés. És el que té una dictadura.

Notícies relacionades

Fa tres dies se n’ha anat la llum i tant les xarxes socials com els operadors de ràdio i televisió s’han omplert d’opinions lliures (repeteixo: opinions lliures), algunes de farcides amb insults. Han aparegut com granissades a la primavera nous experts en energies, nombrosos avisos del tipus "això ja es veia venir" però que mai van dir abans, reflexions que comencen amb l’expressió "dins fil", com advertint "llegeixin això que m’ho he currat i és important per al futur del país", etc...

I sí: continuem sentint que "abans hi havia més llibertat que ara, perquè ara no es pot dir res". En fi. Bona festa.

Temes:

Primer de Maig

Inicia sessió 0 Comentaris

L'Editorial de Cristina Villanueva: Forçats a somriure

La vida és un pla seqüència