Un retorn suat

Entre finals dels 90 i principis dels 2000, Fred Durst es va fer famós pels bestiotes hits rap-rock del seu grup Limp Bizkit i la seva fixació per picar de manera pública algunes dives pop. Era un paio bel·ligerant, model de mala conducta. Per això va sorprendre que fes servir el parèntesi de Limp Bizkit per dirigir el drama indie The education of Charlie Banks (2007), premiat a Tribeca. ¿Que potser Fred Durst era un cineasta de talent? Falsa alarma: després va entregar The longshots (2008), una espantosa comèdia familiar amb Ice Cube.

I així trobem Durst revivint el seu grup, i una altra vegada amb Wes Borland (que ja es va rendir en dues ocasions) a la guitarra. Hi ha un nou àlbum en camí, Gold cobra, amb influències de Daft Punk, al qual li està costant sortir. Però el grup ja ha agafat les carreteres europees i dijous, dia 16, va sacsejar la sala Razzmatazz de Barcelona amb algun tema nou i gairebé tots els seus hits més suats.

Notícies relacionades

Digues-m’ho en un minut

La crisi al Pròxim Orient

La música de Limp Bizkit no admet gaires dobles lectures: està feta per suar, cridar o, com diu el títol d'aquell hit seu, trencar coses. Van arrencar el seu particular aquelarre dels 90 amb Why try, avançament del nou disc, per després llançar-se a My generation (no és versió de The Who), My way (no és versió de Frank Sinatra), Behind blue eyes (sí que és versió de The Who) o unes inesperades N 2 gether now i Boiler.

MISSIÓ COMPLERTA / Per al bis el grup es guardava artilleria pesant: The one, Take a look around (de la pel·lícula Missió: Impossible 2), una temptativa d'All apologies (Nirvana) i el seu famós cover del Faith de George Michael. Des del principi fins al final del xou, demència col·lectiva, suor de sauna.