JOAQUÍN AMILLS BONET President de SOS Desapareguts
«Han passat 14 anys des que va desaparèixer el meu fill i no soc capaç de descriure el dolor, perquè et trenca»
«La sensibilització ha avançat molt; fins fa poc no hi havia ni base de dades unificada ni un protocol, ara som un model per a Europa»
«Imaginin la persona que més estimen en aquest món. Aquesta persona amb un passat, un present i un futur establert, a la qual diàriament necessiten tenir amb vostès. Imaginin per un moment quan ha sigut l’última vegada que l’han vist. Potser aquest matí, potser l’han acomiadat amb un fins després o amb un petó. Potser els va dir, ens veiem aquest migdia o arribaré aviat per sopar. Imaginin que de cop i volta aquesta persona desapareix i els queda aquell últim instant que es van dir fins després o es van fer un petó. Imaginin que a partir d’aquell moment no hi ha res més. És com si la terra se l’hagués empassat. Allà comença una nova vida. Això és un desaparegut».
Joaquín Amills Bonet va perdre el seu fill fa 14 anys. L’11 de setembre del 2008 Joaquín Junior va sortir a navegar amb un amic i va desaparèixer sense deixar rastre. Un cas no resolt entre les aproximadament sis mil persones desaparegudes a Espanya (a l’any es denuncien unes 28.000 desaparicions). El testimoni d’aquest pare va sobresaltar ahir l’auditori del Teatre Ramos Carrión, ocupat majoritàriament per agents de la Guàrdia Civil.
Després de les terribles i fatigoses fases de negació, incredulitat, dolor, impotència, ràbia... Joaquín Amills va decidir rearmar-se, entregar-se i despullar-se emocionalment per ajudar les persones que passen per un drama similar. «El nostre dia a dia consisteix a aprendre a sobreviure» proclama l’Associació SOS Desapareguts, presidida per Joaquín Amills, que ahir va participar en les II Jornades sobre les desaparicions involuntàries de persones al medi rural, organitzades per la Comandància de la Guàrdia Civil de Zamora.
Si no trobem la persona entraràs en un dol, que és un dol congelat, no es pot tancar
Des que va perdre el rastre del seu fill, el seu compromís de vida és fer entendre què és un desaparegut. Expliqui’ns. Quan hi ha un desaparegut significa que la família aprendrà a sobreviure a partir del minut zero. Si no trobem la persona entraràs en un dol, que és un dol congelat, en el qual és igual que passi un mes, un any o vint anys, no es pot tancar aquest dol perquè les preguntes de com, quan i on queden sense respondre. És la situació que viurà aquesta família que moltes vegades queda trencada per no tenir un suport psicològic ni poder afrontar aquesta realitat que significa un desaparegut.¿Què necessita el familiar d’un desaparegut? A part de trobar-lo, òbviament, necessita empatia, escoltar, acompanyament, fer un seguiment, ajuda. Tot això és vàlid, però per damunt de tot necessita la veritat. La veritat és un element essencial en la nostra vida i no obstant, quan tenim un desaparegut, no tenim aquesta veritat. Perquè no tenim ni el com ni quan ni on ni milers de preguntes que van sorgint. I és igual que hi hagi una setmana, dos mesos, cinc anys o catorze.
La primera fase del dol és la negació, no creus el que està passant, no entens res. Després ve la fase de l’enuig, la ira
¿Com s’afronta una situació tan dramàtica? La família ha d’aprendre a sobreviure. Transcorrerà un dol psicològic que en aquest cas és diferent. La primera fase del dol és la negació, no creus el que està passant, no entens res. Després ve la fase de l’enuig, la ira. Estàs enfadat amb tothom; la mateixa impotència de no tenir respostes. És una fase tremenda on no hi ha aliats. Estàs enfadat amb els que busquen, amb els voluntaris, amb els investigadors. Vas a la defensiva. Però no podem estar en aquesta baralla d’un permanent enfrontament amb tot el món, fins i tot amb la família, perquè els retrets són una constant. El psiquisme és intel·ligent i entres en una nova fase; és a dir, estic enfadat amb tothom menys amb aquest guàrdia civil, aquest periodista o aquest veí que m’escolta i vas intentant posar una mica d’estabilitat. Parla del conflicte que es crea en el si de la família, un patiment afegit. La família és una constant de retrets, de retreure’s que no vas fer cas, que la feina no em deixava, que t’absentaves. I al final, en aquesta guerra, acabes assumint la teva culpa creient que és la millor opció. Llavors entres en la fase de dolor i por. I és un dolor que jo, que han passat 14 anys, encara ni soc capaç de descriure perquè et trenca. Peses perquè no arribi la nit, perquè significa que tothom es retira i deixa de buscar fins a l’alba. I d’altra banda, quan estàs en el dolor, la nit és tranquil·litat, desitges que no es faci de dia, perquè a la nit ningú et defrauda, no estàs esperant una trucada, sents un alleujament i no desitges que es faci de dia. I alhora tens la por que passi un altre dia sense resposta. Jornades com les que ha organitzat la Guàrdia Civil a Zamora trenquen aquest aïllament i permeten visibilitzar el problema. Estic encantat de participar-hi. Des del Ministeri de l’Interior també s’està aconsellant perquè es tracta de sensibilitzar no només l’opinió pública sinó també els nostres Cossos de Seguretat de l’Estat. Conèixer quines eines tenim i com és aquesta col·laboració, tant amb la Guàrdia Civil com amb la Policia Nacional.
Si comptem amb bons professionals, però no tenen empatia ni sensibilitat amb el dolor que significa un desaparegut, llavors falta una part
¿Com ha avançat la sensibilització i mobilització de mitjans? Moltíssim. Fa 14 anys no hi havia res, ni tan sols una base de dades unificada. La Guàrdia Civil tenia la seva, la Policia Nacional la seva. No hi havia un protocol ni xifres de desapareguts, cada Ministeri de l’Interior deia una xifra diferent. De fet, nosaltres denunciem el Govern d’Espanya davant la Comissió dels Drets Humans per no tenir xifres de desapareguts. Això forma part ja del passat, tot i que no gaire llunyà. Però el moment actual ens ha d’animar, ja que gràcies als Cossos de Seguretat de l’Estat i els seus professionals, a les associacions, a la mateixa societat i als mitjans de comunicació, tots hem aconseguit avançar en els vuit últims anys el que no s’havia avançat en dècades. És més, Espanya és un exemple. A tota la Unió Europea estem en dos programes i som un model de com estem enfocant el problema de les persones desaparegudes, amb un pla estratègic nacional, unes bases de dades úniques, amb formació, sensibilització, compromís. És la realitat. Hem avançat, però no ens hem de conformar. Tenim molts objectius per davant.
La família és una constant de retrets, de retreure’s que no vas fer cas, que la feina no em deixava, que t’absentaves
¿Amb els passos donats, qualsevol família que s’enfronta a la desaparició d’un ésser estimat té eines per actuar?Hi ha un protocol d’actuació que qualsevol persona pot descarregar d’internet. Ens queda molta feina, per descomptat, però allà hi ha el pla estratègic nacional. Nosaltres presentem 17 propostes i van ser incloses. Tenim formació i sensibilització, que han d’anar de la mà. Si comptem amb bons professionals, però no tenen empatia ni sensibilitat amb el dolor que significa un desaparegut, llavors falta una part. Ens queda molt per fer i el nostre desafiament és que sapiguem remar junts perquè tots sumem. Els primers moments després d’una desaparició estan en el focus de tothom, però després arriba l’oblit. A mesura que va passant el temps tothom torna a la seva normalitat. Per als Cossos de Seguretat un desaparegut no és cessat fins que no compleixi 110 anys, però quan s’esgota la investigació i tots els recursos possibles, llavors la família s’enfonsa, entra en un buit de no entendre res. Perquè de vegades ni tan sols el mateix veïnat ja pregunta. Passen els anys i la gent se n’oblida, no obstant per al familiar continua vigent com si fos el dia d’ahir. Diu que s’ha fet molt camí, què els queda per davant. Molt. Demanem seguir avançat en formació, en sensibilització i en recursos.
