Es busca el Francisco, un infermer de Barcelona amb problemes psicològics per la seva lluita contra la covid

Sociable, empàtic i entregat als altres. Francisco Juan Plazas, 34 anys, va desaparèixer fa un any a Viladecans (Barcelona). Alt, fort, amb un gran somriure i empàtic, molt, sempre va tenir clar que volia ser infermer. Va començar a estudiar Dret, però la seva vocació es va imposar. Va explotar la pandèmia, les restriccions, l’alarma sanitària pel coronavirus li va agafar a primera línia de batalla, al cor del barri Gòtic de Barcelona. Ansietat, depressió, estrès... Fran va agafar la baixa, i 20 dies després va desaparèixer sense deixar rastre. No han tornat a veure’l. La seva filla, a punt de fer els 7 anys, pregunta on és el seu pare. Els seus oncles, el seu avi –pare i germans del jove desaparegut– no saben què contestar-li. «Me’n vaig a casa de la meva germana», va dir aquell diumenge a la tarda, després d’una petita discussió. No hi va arribar. Fa més d’un any que enganxen cartells, lluitant per veure’l.

Al peu del canó en la pandèmia

Es va llicenciar el 2009, va fer l’especialitat de salut mental. Vetllava per tots. A casa, a la feina. La disfressa de superheroi va començar a estrènyer-lo. La depressió va trucar a la seva porta. Francisco Plazas, el seu pare, es va convertir en la seva crossa. L’acompanyava i l’ajudava. «La depressió li va venir en la pandèmia», recorda. «Tant ell com la meva jove són infermers. Van estar tres mesos sense veure la seva filla», explica. «Li van haver de deixar la nena als meus consogres i a partir d’allà va agafar la depressió».

Va seguir endavant, «uns dies estava millor, d’altres pitjor, però ja per Nadal de l’any passat va ser quan va començar la depressió bastant forta». Fran, es deixava la pell en cada cas, «era infermer psiquiàtric. Portava gent de tot tipus, alguns amb conflictes molt grans. L’afectaven molt els seus pacients, s’emportava la feina a casa i va agafar una depressió bastant forta».

Conscient de la seva pròpia situació, va deixar de mirar a un altre costat, va demanar ajuda. «Va estar tot el Nadal deprimit, estava en tractament psiquiàtric i psicològic i prenia medicació». Va agafar la baixa. Aquell 10 de gener, «va tenir un problema amb la dona, van discutir pel que fos, i li va dir que se n’anava a casa de la seva germana a passar uns dies perquè la nena no el veiés malament». No hi va arribar. «Encara l’esperant».

El Francisco va sortir de casa rumb a la de la seva germana. «Em mataré amb la moto», afirma Rubén Plazas, el seu germà, que va dir en el pic més fort de la discussió. Després, va reconduir, i va afirmar que se n’aniria amb la seva germana. Va agafar el seu mòbil, les seves pastilles i les claus del vehicle. «Va agafar la moto, la va deixar al costat de la comissaria dels Mossos d’Esquadra de Viladecans, ben aparcada. I no en sabem res més», lamenta el seu pare.

La distància que el Fran havia de traçar és d’escassos 4 quilòmetres, de Viladecans, on viu ell, fins a l’Hospitalet de Llobregat. Un any després, no hi ha centímetre d’aquesta ruta que la seva família no hagi batut. «Dues hores després de sortir de casa, la dona va trucar a la seva germana per preguntar si havia arribat el Francisco». No havia arribat, i les alarmes van saltar.

Va arrencar una recerca que no cessat des d’aleshores. «El Fran no va sortir de Viladecans, perquè va deixar la moto allà. És cert que tenia a prop tren, autobusos...». Després d’un any, la cruel incertesa, l’absència, marca. No saben a què atenir-se. «¿Què va passar? No ho sabem. Se’n va anar de casa seva a dos quarts de sis, i cap a tres quarts de sis, segons el rastreig del mòbil, va estar buscant a internet centres d’internament psiquiàtric on pogués ingressar de manera anònima». S’aferren a això, s’aferren a tot. En el seu dolor i depressió, el Fran podria haver elaborat un pla, potser, de fugida, tot i que sigui temporal.

S’emportava la feina a casa

Infermer vocacional, entregat a la seva feina, «part del seu problema potser és que s’emportava la feina a casa i l’afectava molt l’estat dels seus pacients», explica la seva germana Teresa. «Estava treballant de PSI, una espècie de treballador social. Portava persones amb problemes de salut mental greu i problemes econòmics per trobar recursos, poder tenir una vivenda digna, una feina. Accés a serveis... patia molt per ells». Separar-se de la seva filla, per seguretat, durant la pandèmia el va ajudar poc. «Però res indicava que pogués passar una cosa així», lamenta el Francisco pare.

Albiraments sense confirmar

Després de la trucada de la dona a casa de la seva germana, es va improvisar la primera recerca. Alguna cosa no quadrava. Van acudir aquella mateixa tarda a denunciar-ho, els Mossos d’Esquadra van errar: «Ens van dir que havíem d’esperar 24 hores, vam haver de posar-la el dia 11».

Van empaperar Barcelona, l’alerta es va difondre per les xarxes: «Sisplau, comparteix, es diu Francisco Juan Plazas. Porta anorac de color blau, vambes blanques i pantalons i dessuadora foscos. Té els ulls i els cabells de color marró i fa 1,85». Multitud de persones, infermers, amics, van compartir la seva foto.

Van arribar alguns albiraments, «dues o tres persones ens van trucar des de diferents punts de Barcelona». Una va arribar des del barri Gòtic. «Vaig estar un matí allà buscant entre els indigents, perquè com que es tapen amb cartrons i altres coses, fins que es va destapar l’últim. No hi era el Fran», lamenta el seu pare.

Al crit s’hi van afegir companys, amics i també pacients: «Molts que freqüenten el Barri Xino, el barri Gòtic, ja que n’havia tractat molts», explica el seu pare. El Fran els havia guiat i ajudat: «No pateixis, que si nosaltres el veiem per aquí, que el coneixem, no se’ns escapa».

Tots el busquen, ningú el troba. Policialment la investigació s’estanca. «No hi ha hipòtesi, no hi ha res». La seva família no s’atura. Han batut tot Catalunya. «Vam recórrer menjadors socials, dutxes municipals. Vam batre bastants pobles de per aquí. No ha servit...», lamenta el Francisco, el seu pare.

Notícies relacionades

Un helicòpter s’estavella a l’M-40 de Madrid i deixa tres ferits lleus

Una dona en coma i el seu fill de quatre anys ferit després d’incendiar la seva parella la seva vivenda a Tenerife

Fran va marxar aquell diumenge, tot i que voluntàriament, i el seu estat de depressió converteix la desaparició en inquietant. S’eleva el risc, «no estava bé, ell no faria una cosa així estant bé».

«Tenia una vida molt tranquil·la, anar a treballar, cuidar-se de la seva filla, fer la casa. No bevia, no anava a bars», recorda el seu pare. La seva afició més gran «era caminar, veure pel·lícules si tenia una estona lliure i disfrutar dels seus». El seu ‘hobby’ favorit, anar amb la seva filla al parc. Ara és ell que necessita ajuda. La petita espera. Els seus germans, la Teresa, el Rubén i el Francisco, el seu pare, lluiten per abraçar-lo.