El cas Alba, 20 anys després del succés que va canviar els protocols infantils: «La meva filla pateix greus seqüeles i viu en un centre tutelat»

Tenia només 5 anys quan la seva mare i la parella sentimental d’aquesta li van clavar una brutal pallissa que la va deixar en coma i amb una discapacitat del 90% després de mesos de maltractaments continuats. El padrastre el van condemnar a 22 anys de presó per ser l’autor de les pallisses i la seva mare a 15 per consentir-ho.

Aquesta setmana, en què s’ha conegut el cas del nadó de Barcelona presumptament maltractat i abusat pels seus pares, tots dos a la presó, acusats d’haver-li infligit lesions molt greus i haver comès agressió sexual i maltractament habitual, EL PERIÓDICO ha parlat amb Álvaro Caldas, pare biològic de l’Alba. «Preferiria ser jo al lloc de la meva filla i que ella disfrutés de la vida», afirma en una xerrada amb EL PERIÓDICO.

En un centre de Lleida

La nena Alba, com se la va anomenar des dels mitjans de comunicació fa 20 anys, va commoure i va remoure la societat catalana i espanyola al conèixer-se l’infern que la petita havia viscut entre el 2005 i el 2006 en mans d’uns maltractadors que li van arrabassar la infància i, en definitiva, la seva vida per sempre. L’Alba viu avui a Lleida en un centre tutelat: té afectades les seves capacitats, no pot caminar ni amb prou feines parlar, pateix una paràlisi total del costat dret del cos i «greus seqüeles en el llenguatge, i és totalment dependent».

Avui és també una jove de 25 anys la pàtria potestat de la qual està en mans de la Generalitat perquè el seu pare biològic no va poder fer-se’n càrrec: «Em va ser impossible assumir les cures de la nena i les despeses que suposen sense gairebé ajuts i havent de treballar –explica–. No obstant, la veig al centre».

–¿Com està l’Alba?

–La meva filla és avui una jove de 25 anys, és feliç i no parla gaire, però sí que diu algunes paraules com ‘papa’. Mai diu ‘mama’, mai. Té un gran amor que es diu David Bisbal i li diu ‘amore’, ‘guapo’, i també diu ‘aigua’, ‘pa’, ‘sí’ i ‘no’. Poques paraules més. Li agrada la música i sempre està pensant en David Bisbal. És el seu heroi.

L’Alba va patir moltíssim. Explica el seu pare que estava aterrida quan havia de veure la parella de la seva mare. Tan sols tenia 4 anys quan van començar els maltractaments continuats. Uns mesos abans de la brutal pallissa ocorreguda el 4 de març del 2006, la petita Alba va ingressar a l’hospital amb un braç trencat. L’Álvaro, el seu pare biològic, va ser detingut, acusat de maltractar-la: «Em van arrestar i em vaig ensorrar. Recordo que estava en pantalons curts i els vaig demanar si em podia vestir; em van dir que sí».

Explica l’Álvaro que, durant la declaració davant el jutge, el magistrat el va fer sortir de la sala i, al cap de poca estona, el seu advocat li va explicar que tenia dues notícies per donar-li: «La bona és que te’n vas sense càrrecs; la dolenta, que la teva filla està en coma».

Lesions cerebrals

La nena va ingressar el març del 2006 a l’Hospital de la Vall d’Hebron de Barcelona amb fortes lesions cerebrals. De fet, els metges van arribar a parlar de mort cerebral: «Tenia una part del cervell enfonsada perquè li havien tret una part, perquè si no el cervell creix. Arribat un moment, si no li feien aquesta intervenció, el cervell s’empresonaria, quedaria sense oxigen i hauria mort. Portava un casquet, un gorreta perquè la gent no veiés el que li estava passant». No hi ha paraules.

La sentència de l’Audiència de Barcelona, a la qual aquest diari ha tingut accés, va creure provat que el padrastre havia agredit de manera continuada l’Alba durant mesos, «lligant-la a una cadira amb la corda d’un barnús i posant-li els braços per darrere del suport». Atès que a l’Alba no li entrava el menjar i el vomitava, «l’acusat recollia amb una cullera els vòmits i els hi introduïa de nou a la boca fins que aconseguia que se’ls empassés». Tota la sentència és terrorífica. La sentència va considerar també provat que «el processat, amb la intenció d’atemptar contra la dignitat de la menor [...] i per obligar-la a beure aigua, li tapava la boca amb un precinte o esparadrap al qual feia un petit orifici per on introduïa una xeringa obligant-la així a beure aigua». La pallissa es va produir després que la criatura manifestés que no volia anar a la fira.

–I mentre això passava, ¿què feia la mare?

–Les portes de les habitacions (de casa seva) s’obrien una mica i ella ho veia tot. En comptes d’anar a la policia i dir-li que aquell senyor estava maltractant la seva filla i que necessitava ajuda, no ho va fer.

–¿Què saps de la mare, Ana María Cano Fondevilla?

–De la mare no en vull saber res, el que sé ho explica l’àvia materna de l’Alba. Ella va tenir un fill al sortir de la presó que probablement quedarà en mans d’assumptes socials. La seva mare mai més ha tornat a veure la nena ni tampoc pot acostar-s’hi.

–I al maltractador, Francisco Javier Pérez Espinosa, ¿li diries alguna cosa?

–¿Per què? ¿Per anar jo també a la presó?

El cas de la nena Alba va canviar per complet els protocols de les administracions. De fet, se’n va arribar a crear un de nou, anomenat Protocol Alba, en el qual es van implicar les diferents institucions i que, en el dia d’avui, s’ha aplicat al nadó els pares del qual es troben a presó provisional per suposadament haver agredit el seu fill. Si les coses s’haguessin fet bé, si s’haguessin detectat a temps els maltractaments a l’Alba, potser no hauríem d’escriure aquesta història.

L’Alba viu al centre juntament amb les seves cuidadores i rep només les visites del seu pare i de l’àvia materna. El seu pare, de 66 anys, està jubilat, té diabetis i el seu estat de salut no és bo: «Per això estic espaiant les visites, vull anar preparant-la per si un dia al seu pare li passa alguna cosa. Ja en vaig informar les cuidadores del centre».

–Una cosa final: ¿què demanaries, si poguessis, a David Bisbal?

Notícies relacionades

A presó una parella per agressió sexual al seu nadó a Barcelona: ¿quin és el protocol de Catalunya per detectar i alertar de maltractament infantil?

El final del canvi d’hora es retarda: no serà el 2026 i la UE ja parla del 2031

–Jo a Bisbal li diria que, sisplau, ens enviés un pòster o un disc firmat per ell en què animés la meva filla. Ella seria la més feliç del món perquè, és clar, té les seves limitacions i no pot anar a un concert, però estaria encantadíssima de tenir alguna cosa pròpia d’ell.

Malgrat ser una història que costa escriure, sempre hi ha l’esperança. David Bisbal, si llegeixes això, sisplau, fes màgia.