Eixos verds, balanç provisional

Les virtuts salten a la vista: no han col·lapsat els carrers. No s’ha arruïnat el comerç. No s’han bloquejat els pàrquings

Eixos verds, balanç provisional

Juli Capella

3
Es llegeix en minuts

Estem esperant un informe tècnic dels eixos verds implantats fa ja un any a Barcelona. Segur que aportarà dades molt interessants. Però no fa falta esperar més per poder valorar-ne l’impacte. Constitueixen una clara millora de l’Eixample i de la ciutat. I seguiran endavant, en aquest o un altre mandat de l’ajuntament, en aquesta o altres ciutats, amb aquesta o una altra configuració. Perquè constitueixen un pas endavant natural i urgent per dissenyar els carrers, davant el canvi climàtic que ens apressa a humanitzar les ciutats. I sí, sí que és possible que en certa mesura el trànsit en vehicle privat s’esfumi. Si hi ha alternatives, transport públic o carrers agradables com aquestes que t’animin a anar caminant.

Analitzant aquests eixos i places, hi veiem un cúmul d’errors. Com tota experiència nova deixa molt que desitjar. Ara doncs, prototipada, serà més fàcil anar millorant-la. Les virtuts salten a la vista, per a qualsevol que sense apriorismes hi hagi passejat. Se senten. I totes les pors apocalíptiques que s’esgrimien en contra seu s’han dissipat. No ha col·lapsat els carrers adjacents. No s’ha arruïnat el comerç. No s’han bloquejat els pàrquings. I no s’han carregat Cerdà, que ja estava molt malmès, perquè mai es va construir la seva ciutat en què abundava el verd.

Una anàlisi funcional parcial i subjectiva podria ser la següent: d’hora al matí s’omple de cotxes i furgonetes. Entren per on volen i surten per on els dona la gana. Aparquen per tot arreu aixafant el que convingui. Mai hi ha un guàrdia urbà per allà. Les bicicletes creuen veloces pel mig, sobretot de Glovo. Els vianants, que al principi s’atrevien orgullosos a caminar pel mig, han anat refugiant-se als laterals, al costat de la façana. Només algun runner s’atreveix a anar pel centre. Més tard, el tema es normalitza. Els avis passegen i ocupen bancs. Els que es desplacen d’un costat a l’altre ja van amb menys pressa. Alguns forcen el seu trajecte per passar per aquests eixos verds tot i que no encaixi de manera òptima en el seu recorregut. A la tarda, tot canvia. Els carrers s’omplen, la gent va més pausada, els cotxes s’atreveixen menys. Les places s’omplen, no queda ni un banc lliure. Alguns nens a l’arribar del col·le juguen a pilota o a tocar i parar. Molts passegen el gos, escolten música, miren el mòbil, descansen o prenen unes cerveses –tot i que està prohibit, cal anar a una terrassa per fer-ho legalment–. Els caps de setmana es desborden de passejants. Amb els eixos han sortit guanyant vianants, terrasses de bars, comerços, càrrega i descàrrega –que ara es fa just al davant i no des dels xamfrans– i la mobilitat. Hi ha veïns que estan encantats que els hagi tocat un carrer sense trànsit ni tants fums. Però d’altres es queixen: massa gent pul·lulant. Morir d’èxit.

Certament hi ha hagut gentrificació. Han augmentat preus en locals i pisos adjacents. El mercat. Per tant, el principal defecte de l’experiència és que només s’hagi implantat en tan pocs trams. Si fossin molts més carrers, la loteria s’estendria com menudalla, i no serien tan rellevant a qui li toca. El que no podem acceptar és que es neguin millores perquè algú se’n pugui aprofitar. Per aquesta regla de tres, no es faria res enlloc, per por de no beneficiar tothom.

Ara arribaran els tècnics amb els seus informes i dades objectives: que si és molt car mantenir-ho, que si la contaminació no ha baixat tant, que si els pisos han pujat de preu… arguments certs, però ¿qui valorarà quant val que, per fi, es pugui caminar per l’Eixample sense sentir-te emparedat i fumat pels vehicles? O poder disposar d’uns quants metres quadrats més de vegetació i amb ombra. Recordem que la Dreta de l’Eixample té 0,56 m2 de verd –¡comptant escocells!– per habitant, Barcelona en té set i l’OMS en recomana 15. ¿Quin preu té la salut de la gent i que respiri millor? Que pugui passejar el seu nadó, jugar de nou al carrer, quedar amb algú per xerrar ocupant un lloc on abans hi havia una caixa de metall sobre rodes de tona i escaig buida. I la bellesa d’aquestes avingudes, ¿quin valor té?

Crec que ens estan sortint molt barates.