¿I ara qui ens dirà quin és el millor camí?

Per als que som periodistes, és més, vells periodistes, i més concretament periodistes canaris,sempre ens va rejovenir el millor de tots nosaltres, Guillermo García-Alcalde. S’entretallen la sintaxi i les lletres quan he d’escriure, en passat, aquest nom propi, que marca la meva vida personal, i la meva vida professional, des del més llunyà de la meva experiència com a redactor de notícies, de cròniques, però sobretot la meva vida personal, la que fins ara s’ha guiat, tantes vegades, pel seu consell, per la seva mirada, per l’estímul de la seva passió, el seu consell i aquell riure.

Ara, quan m’han donat aquesta horrible notícia, la que ja no estarà més aquest savi amic a l’altre costat de la taula, a l’altre costat del telèfon, a un tret de pedra, o d’aigua, del seu consell i de la seva bonhomia, el món que jo he anat transitant, el món del periodisme i de la vida, s’ha trobat amb un abisme que només es pot qualificar com es qualifiquen les densitats de la soledat i del buit.

Tot just mirar enrere, allà on habiten les primeres rialles de les nits en què jo vaig voler ser a prop dels grans periodistes com ell, el veig rient, al mig de la redacció de ‘La Provincia’, donant-me la benvinguda a la primera vegada que em vaig sentir part d’un equip així, d’un cercle obert de gent que parlava de l’ofici com si fos un camí cap a la felicitat de donar notícies. Llavors, vestit amb l’elegància que sempre va ser la seva manera d’estar i la seva manera de semblar, ja em va fer una insinuació fèrtil per exercir com cal l’ofici: «Primer escolta els altres, i si et sembla bé el que sents, posa-ho en pràctica. Però no et refiïs del primer si dubtes del que t’està dient». ¿I això com es fa? Llavors va ser quan va deixar anar la rialla, anant i venint de la vida de la redacció cap al somni musical amb què es prodigava, i em va dir: «Ah, tu te les aniràs arreglant».

Era un home generós a tota hora, i et rebia a la vegada amb la preocupació d’un periodista i les rialles d’un amic. Quan va passar el temps i ja anava i venia de ‘La Provincia’ a tots els diaris que Javier Moll, el seu gran amic, va posar als seus voltants savis, a tot arreu on es va anar fent veritat múltiple aquest grup, Guillermo García-Alcalde mai va ser cap altre que aquell que et rebia a la redacció, als hotels o al carrer per donar-te el consell que volies. Li vaig preguntar pels meus canvis personals, per tots els meus canvis personals, fins als més íntims; em va portar a acceptar trasllats i altres recerques, em va donar la benvinguda en aquest nou destí en què, una altra vegada, vaig ser el seu company, li vaig demanar consell fins i tot per a allò que només m’hagués competit a mi decidir, i tot el que em va dir, em va aconsellar o em va indicar que havia de fer perquè la meva vida fos millor o una altra, ho deia com si l’hi estigués xiuxiuejant al primer noi que va anar a veure’l abans que Tomaso, aquell gerent, em pagués el primer salari, que gairebé em vaig gastar bevent glops nocturns amb Juan Antonio de Juan, el llegendari fotògraf.

Combinació d’intel·ligència

L’altra nit en què el vaig conèixer millor, entre periodistes de tot pelatge, a l’Hotel Mencey de Tenerife, aquell Guillermo García-Alcalde que mirava ja com un estadista de la premsa tot el que venia als seus voltants de gerent o de periodista sense una altra frontera que el seu ampli coneixement, ens va anar dient, calmant les rialles que eren pròpies de les reunions de l’ofici, on havia d’anar l’arxipèlag. Parlava com un savi tranquil, animat per la música i les paraules que eren la combinació de la seva intel·ligència. Parlava dels diaris, dels que s’estaven fent, o dels que s’estaven desfent, com si tingués una bola de vidre que anava, sobre la mar salada, d’una província a una altra, a l’encalç d’una regió, la que és ara, que ha contribuït a construir intel·lectualment, culturalment i periodísticament. Els seus amics, ¿a qui buscaran ara consell els seus amics?

Quan va acabar aquella conversa al Mencey la que havia passat al voltant dels que vèiem en ell algú que no parlava per parlar, vam tenir l’oportunitat de veure en ell un estadista, com he dit abans, un estadista del periodisme, capaç de traçar un camí o de donar un consell sense que res del que digués estigués dit al seu favor, sinó a favor del país per al qual vivia, de l’ofici al qual va afegir calma i saviesa. La tranquil·litat de fer-ho. Aquest país era el periodisme, però no només l’ofici, sinó el que li importava de debò al periodisme tal com s’ha de fer: el que està obligat a complir amb les quatre o cinc regles de la melodia de l’ofici.

El que cal fer

L’ofici obliga a la sobrietat de la veritat, i la calma amb què ell ens orientava, en els àmbits de la cultura o de la política. No buscava res més que el que obliga aquest lloc de principis: fer el que cal fer per l’arbitri de l’exigència professional.

Li vaig consultar tots els vaivens de la meva vida, tots. De vegades es va aixecar de casa seva per anar on li digués si ho necessitava, per a les coses bones i per a les incerteses. Va tenir al seu voltant amics que li van donar afany i amics que li van fer l’abraçada que va merèixer. I hi havia, en la fortuna que va ser la seva vida, en la seva dona, en les seves filles, en la seva manera d’abraçar els altres, el regal que va merèixer. En periodisme va tenir el seu premi en la gratitud dels que van ser al seu costat, aprenent. En el meu cas, com a alumne seu que soc, em va donar l’emoció de rebre el seu consell com si encara me l’estigués donant: «Desenganya’t, no facis altra cosa que la que saps fer, i fes-la sempre».

Notícies relacionades

La cirurgia plàstica arrasa entre els aspirants MIR

L’Ana Julia va rebre a la presó regals dels funcionaris a canvi de sexe

Es referia a aquesta via per la qual em va obrir camins i que es diu periodisme. Ara aquesta notícia que ell protagonitza i que a nosaltres ens deixa tan sols, i que a mi em deixa tan sol, és com una pedra que cau de ple en els sentiments que, sent passat, tan a prop del cor cauen. Cauen tan a prop del cor que sembla que t’haguessin donat una notícia que només cap en les línies en què hi ha la mare, el pare, els amics de l’ànima, els que mai et van deixar ser, només, un caminant que necessitava la seva música per continuar caminant. Ens falta tant ara la música íntima, veraç, de Guillermo García-Alcalde.

Descansi en pau l’home que tanta pau ens va donar.