¿La política expulsa les dones? Jacinda Ardern i el cost del poder

La renúncia de la primera ministra de Nova Zelanda obliga a reflexionar sobre el cost que la política de màxim nivell té per a les dones, sobre si la política és compatible amb la vida. Jacinda Ardern, una de les poques líders amb projecció internacional, està esgotada i plega: «No tinc prou energia. [...] Soc humana», ha confessat a l’anunciar que no es presentarà a la reelecció.

«Ho he donat tot per ser la primera ministra, però també m’ha costat molt. No puc ni he de fer la feina si no tinc el dipòsit ple més una mica de reserva per als desafiaments no planificats i inesperats que inevitablement es presenten», ha explicat. [...] Els polítics som humans i donem tot el que podem durant el temps que podem. Per mi, ha arribat el moment d’acabar», ha assenyalat Ardern.

La mandatària ha posat sobre la taula la necessitat de l’autocura i la rellevància de la salut mental per argumentar la seva renúncia: «Ho deixo perquè aquesta feina comporta una gran responsabilitat i no tinc prou energia per fer-li justícia».

Durant els seus més de cinc anys al capdavant de Nova Zelanda (quan va arribar al poder es va convertir en la primera ministra més jove de la història), Ardern ha lidiat amb la pandèmia, amb un atac terrorista supremacista que va acabar amb la vida de 51 persones, amb la crisi econòmica i amb l’erupció d’un volcà.

Dona, jove, d’esquerres, mare i feminista, la mandatària ha sigut ferotgement criticada per l’extrema dreta i els moviments reaccionaris. L’ex primera ministra neozelandesa Helen Clark ha destacat precisament les pressions que Ardern ha patit.

«Les pressions que afronten els primers ministres són sempre grans, però en aquest temps de xarxes socials, clickbait i cicles de notícies 24/7, Jacinda s’ha enfrontat a un nivell d’odi i de crítiques que no tenen precedents al nostre país. La nostra societat hauria de reflexionar sobre si vol continuar tolerant l’excessiva polarització que està fent de la política una vocació cada vegada menys atractiva», remarcava Clark, que destacava la humanitat i l’empatia del lideratge d’Ardern.

També l’actor neozelandès Sam Neill denunciava la fustigació «escandalosa» que ha patit la política durant els últims mesos per part de «perdonavides, misògins i ofesos»: «Mereixia una cosa molt millor».

La politòloga Verónica Fumanal ressalta, en declaracions a EL PERIÓDICO DE ESPAÑA, del grup Prensa Ibérica, que Ardern es va convertir en el blanc de les crítiques del «masclisme internacional». «Tenia uns índexs d’aprovació enormes i gràcies a fer-ho bé, a ser innovadora, es va convertir en una icona per a les dones que es pot ser dona, jove, governar bé i tenir un estil de lideratge no masculinitzat. Però això la va posar en l’ull de l’huracà».

«¿Val la pena ser l’objecte de totes les crítiques? A les dones sempre ens polaritzen, ens porten als extrems i ens jutgen per això. En canvi, als homes no. Liderar en femení és tremendament complicat perquè els atributs que en un home poden ser ben vistos, en una dona, no, i són estereotipats des del punt de vista negatiu. Hi ha moltes dones que, de forma honesta i totalment respectable, conclouen que no els val la pena», reflexiona Fumanal.

Però si són poques les dones que arriben als càrrecs de la més alta responsabilitat política, a causa dels sostres de vidre, i les que ho fan acaben deixant-ho, alguna cosa no funciona.

La política i les dones

La sortida d’Ardern del poder anima a aprofundir en la compatibilitat de la política amb la vida de les dones i també amb formes de lideratge diferents. De la primera ministra s’ha destacat la seva amabilitat, la seva empatia i la seva humanitat.

¿El poder expulsa les dones? ¿La política és compatible amb la vida? ¿Dones i homes poden exercir una responsabilitat política en igualtat de condicions si elles pateixen més violències i assetjaments? ¿Per què poques arriben dalt de tot i moltes que ho aconsegueixen acaben tirant la tovallola?

La filòsofa Celia Amorós va dir que «el feminisme no qüestiona les decisions individuals de les dones, sinó les raons que les obliguen a prendre-les». Així doncs, la renúncia de la política neozelandesa ha de servir d’invitació a la reflexió.

La politòloga Cristina Monge indica a aquest diari que «la política és incompatible amb la vida», tant per a les dones com per als homes, si bé «aquest tipus de gestos –de renúncia i reconeixement de l’esgotament– només els tenen les dones, els homes no se’ls permeten o el sistema no els ho permet».

«¿Quin tipus d’exigències marca la política que implica haver de renunciar a tot i haver de ser sempre al 200%?», es pregunta aquesta experta. «Això és per mi el que és insostenible», assenyala. La pressió, l’exigència, l’escrutini imperen.

La renúncia a la maternitat, a l’autocura, a la salut, al temps lliure, a una vida en parella. ¿Es pot arribar a la satisfacció o la felicitat amb aquest cost?

Fumanal recorda que la política va ser creada per i per als homes. «No només en la política, en tots els llocs de responsabilitat s’expulsa les dones perquè estan, com deia Mary Beard, dissenyats per i per als homes. Com que no estan pensats per i per a les dones, el sistema t’expulsa perquè sempre ets una rara avis. És difícil que una dona arribi, però és tremendament difícil que es quedi; elles no deixen de ser una anècdota perquè el poder estructural és dels homes i això no ha canviat».

Segons el parer de Fumanal, el poder és «absolutament reactiu al cicle vital de la dona». A més, elles són més severament jutjades i atacades que els homes i no per raons exclusivament professionals.

Notícies relacionades

La primera ministra de Nova Zelanda, Jacinda Ardern, renuncia al càrrec

Rushdie, la llibertat d’expressió i ‘abril’

Monge considera que tant ells com elles pateixen assetjament a l’ocupar espais de responsabilitat política, si bé és particularment dur per a les joves.

L’assetjament i l’exigència d’una disponibilitat total són circumstàncies que fan de la política un lloc inhòspit. «No és sa ni suportable», lamenta Monge.