Xarxes socials
Ara només em surten coses de la Rosalía
Si la joventut és sinònim de rebel·lia, trencar l’algoritme hauria de voler dir sublevar-se
Després d’una setmana en què la cantant ha estat la protagonista indiscutible i d’haver estat buscant les seves cançons per escoltar-la, a les xarxes només em surten coses d’ella. Puc arribar a cansar-me’n, fins i tot. D’ella, de la seva sensibilitat, dels seus fans i també dels seus 'haters'. L’algoritme ara només em parla d’ella i em pregunto tot el que m’estic perdent. Tot el contingut que no veig perquè no m’apareix. Potser també encaixaria amb el meu perfil, però no ho sabrem mai. L’algoritme és com les ulleres que posen als cavalls perquè no s’espantin quan cavalquen pel carrer. No ens deixen veure més enllà del que ja coneixem i limiten la nostra visió del món.
Sentir-se viu, aquell esperit dominador de la joventut i dels que creiem que encara el conservem, hauria de ser voler trencar l’algoritme.
Pensem en el cas de la flotilla. Dues persones, amics meus, discutien sobre el tema. Un d’ells, que només rebia contingut de la 'Barbie Gaza', no podia entendre com l’altre, documentat sobre la flotilla des d’una altra perspectiva, la desconeixia del tot. En el cercle de l’algoritme del primer, crític amb l’esperit de la flotilla que va voler trencar el tancament humanitari que imposava Israel, l’activista s’havia convertit en la icona d’allò que pensaven. Una acció de postureig, buida i previsible. Cadascú vivia en una bombolla informativa diferent. I eren incapaços de trencar-la tot i l’interès sincer que tots dos tenien en el tema. Tenim accés a molta informació, però només a la que l’algoritme decideix mostrar-nos.
Si la joventut és sinònim de rebel·lia, trencar l’algoritme hauria de voler dir sublevar-se. Buscar activament allò que no se’ns mostra. Però el consum de xarxes sembla tan inofensiu que no ens adonem de com ens aïlla. Ens movem dins d’aquests cercles tancats sense qüestionar-ho.
Aquesta setmana hem conegut un estudi de l’Institut Català Internacional per a la Pau que revela una dada inquietant. Només un 36% dels homes joves entre 18 i 24 anys a Catalunya creuen que la democràcia és el millor sistema polític. Jo vull saber-ho tot del seu algoritme. Vull entendre què hi ha darrere d’aquest desencís. Potser, seguint determinades tendències a les xarxes, han quedat atrapats en bombolles d’opinió nocives. Potser la seva percepció política està esbiaixada per la informació limitada que consumeixen.
Si ser jove —o mantenir-se jove en esperit— és sortir a voltar pels marges, tenir curiositat i no conformar-se amb el que se’ns dona, aleshores ser jove hauria de ser voler trencar l’algoritme.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
