El ‘dipòsit buit’ pel qual dimiteix Jacinda Ardern

Jacinda Ardern deixarà de ser primera ministra de Nova Zelanda al febrer. No té, diu, prou «energia per presentar-se a la reelecció del 14 d’octubre després de cinc anys en el càrrec, però tampoc la té per seguir al capdavant del país durant els vuit mesos que quedaran llavors fins que s’obrin les urnes. L’erupció del volcà Wakaahari, el pitjor atac terrorista que es recorda a territori neozelandès i la complicada gestió de la crisi del coronavirus són alguns dels factors que podrien haver deixat el «dipòsit buit» d’una de les polítiques més carismàtiques dels últims anys.

Ardern, que va assumir el càrrec el 2017 sense haver complert els 40 anys, va arribar a la presidència embolcallada en una onada d’optimisme reivindicant que una altra manera de fer política era possible. Els seus crítics diuen que ha sigut massa tova en la seva manera de ser i d’exercir el càrrec, mentre que els que recolzen l’ex primera ministra defensen que la duresa mai ha sigut un sinònim d’èxit.

«No ho deixo perquè sigui dur, ho deixo perquè aquesta feina comporta una gran responsabilitat, i no tinc prou energia per fer-hi justícia», ha explicat Ardern, que tindrà un substitut el 22 de gener. «Crec que liderar un país és el privilegi més gran que ningú pot tenir, però també una de les feines més exigents. No pots ni has de fer-ho tret que tinguis el dipòsit ple i una mica més a la reserva per afrontar els reptes inesperats».

La covid: èxit sofert

Aquests «reptes» van ser segurament els responsables que l’idil·li inicial dels neozelandesos amb Ardern i el seu Executiu s’anés desinflant amb el pas dels anys.

El millor exemple va ser el que va passar amb la gestió de la pandèmia del coronavirus: el que en un primer moment van ser lloances per les seves mesures per intentar aconseguir un escenari de covid zero va acabar en una contestació popular per mantenir les fronteres del país tancades durant dos anys.

A tot això, a més, s’hi van afegir les tenses manifestacions que es van viure al país durant tres setmanes per part dels antivacunes i la repressió policial que va ser necessària per contenir les protestes, una imatge que va debilitar el seu propi relat sobre la seva idea per al govern.

No obstant, tot aquest descontentament que suposadament es va generar a Nova Zelanda per les restriccions sí que hauria donat els seus resultats. Segons dades de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), en els pràcticament tres anys que han passat des que el coronavirus va posar en perill tot el món, 2.437 neozelandesos han perdut la vida a causa de la malaltia.

Una població descontenta

Aquesta contenció de la pandèmia, però, no va ser capaç de justificar per a molts que, per exemple, durant dos anys no poguessin tornar els seus parents a l’estranger. A això s’hi suma que, en el dia d’avui, existeix una crisi interna de vivenda i d’encariment del cost de la vida motivat per la inflació més alta vista al país durant les tres últimes dècades.

Segons les últimes enquestes, el suport a la gestió d’Ardern està en les hores més baixes des que va prendre possessió del càrrec el 2017 i es va convertir en la dona més jove de la història a convertir-se en primera ministra d’un país.

Un dels motius que manegen al seu país per a aquesta caiguda de popularitat és que l’oposició està sabent explotar molt bé aquesta idea que la seva gestió «tova» no està sent capaç d’aturar certs problemes.

Per exemple, durant l’atac terrorista que va tenir lloc contra dues mesquites a Christchurch el 2019, el més mortífer de la història del país al deixar 51 morts, la seva resposta va ser molt aplaudida. No només va arribar a posar-se un hijab com a mostra de respecte, sinó que va prohibir els rifles d’assalt a Nova Zelanda i va posar en marxa un programa de ‘recompra’ d’armes del Govern amb la idea d’avançar cap a una societat més pacífica.

Notícies relacionades

La primera ministra de Nova Zelanda, Jacinda Ardern, renuncia al càrrec

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

No obstant, tot aquest camí per desarmar la població no ha evitat que, en els últims mesos, s’hagi creat una sensació d’inseguretat als carrers del país oceànic. L’apunyalament, i posterior mort, d’un comerciant durant un atracament només va reforçar aquesta idea, i la resposta d’Ardern tampoc hi va ajudar, ja que en comptes d’anar a veure la família de la víctima va decidir seguir endavant amb la seva visita a les illes Chatham.

«L’únic enfocament interessant que trobareu [en la meva dimissió] és que, després de sis anys en què m’he enfrontat a alguns desafiaments molt importants, soc humana. Els polítics som humans i donem tot el que podem durant el temps que podem. Per a mi, ha arribat el moment d’acabar», ha explicat Ardern durant la roda de premsa en què ha anunciat la seva dimissió.