Andreu Navarra: «L’educació per projectes amb 35 nens per aula és una presa de pèl»

Ens diuen neoliberals i el que defensem són escoles ben dotades. La llei d’educació de Catalunya (LEC) diu ben clar que el pressupost en Educació ha de ser del 6%. A Catalunya no arriba al 3%. No és ni la meitat. Les condicions en què moltes vegades s’han de desenvolupar les classes són humiliants. 

¿La falta de recursos és el principal problema de l’escola?

Sí. I hi ha un altre tema clau: el decret de plantilles, que enverina totes les relacions entre l’Administració, les famílies i les plantilles. Pensa que més de la meitat del professorat català és precari. La meitat de les plantilles al juny es desfan. ¿Quin projecte pedagògic hi pot haver en aquest sentit? 

No sembla l’escenari ideal, no.

Hi ha una política de nepotisme claríssim i de caciquisme. Els equips directius tenen poder per col·locar qui els doni la gana, i això és legal. Per això ningú parla de pedagogia. Els professors tenen por; hi ha una llei del silenci tremenda. Hi ha por de parlar i perdre la feina. Conec el cas d’una mestra a qui no van renovar el contracte perquè ensenyava les taules de multiplicar i l’equip directiu deia que això era estressant per als alumnes. A mi mateix, una vegada no em van renovar per no utilitzar Google Classroom. 

¿Mana més Google que el Departament?  

Google està mercadejant amb les dades dels nostres fills a través de l’escola pública. Això ho vam advertir just abans del confinament, i s’ha demostrat que no van trigar ni una setmana a vendre aquestes dades.

Les famílies estaven lligades de peus i mans, no tenien alternativa.

Hi estem obligats perquè aquestes polítiques venen de fundacions privades. Hi ha interessos privats de gent que està saquejant les arques públiques sense cap control democràtic; i els docents ens trobem amb alumnes a batxillerat amb dificultats per interpretar tres línies, que no saben multiplicar ni situar els oceans en un mapa. I això ho neguen, ho neguen i ho neguen, però aquesta és la realitat.

Presenta un panorama desolador.

El saber és un sistema de cadenes, un sistema de xarxa de conceptes que es van adquirint i van creant més coneixement. Aprendre és interconnectar conceptes. La memòria és una xarxa i l’han trencat, a primària. No pot ser que passin a educació secundària persones que no saben restar. 

¿De què o de qui és culpa que aquests nens no sàpiguen restar?

Dels currículums líquids que no proporcionen l’autonomia bàsica a una persona que ha de viure en una democràcia avançada. I ens diuen elitistes, quan nosaltres el que volem és que els nens de barri sàpiguen llegir.

Quan parla del currículum líquid, ¿es refereix a l’ensenyament per projectes? 

Es poden fer projectes meravellosos, però primer cal saber llegir. El problema és aplicar-los en tots els nivells i en totes les matèries. ¿Es pot ensenyar català o castellà per competències? Sí. Jo ho he fet i funciona. Però, ¿i la física? ¿I la història? Potser no tant. O no sempre. Un docent a jornada completa té 150 alumnes i mil classes al curs. Si les fas totes per projectes, ¿és possible programar-les? ¿És possible fer una atenció individualitzada en projectes tenint mil classes, zero hores de coordinació i 150 alumnes? És absolutament impossible. Si hem de canviar la mirada, hem de canviar també les condicions de feina.

La falta de recursos, de nou.

Els projectes no poden ser idealistes, han d’estar adaptats als grups, i per fer-ho fan falta equips rodats, no equips que es desfan cada juny. Els projectes funcionen amb ràtio 12, com a Dinamarca, però, aquí, amb ràtio 35, són una presa de pèl. ¿Volem un nou paradigma? Que doblin el pressupost. 

Assegura que l’escola ha renunciat a la seva funció. Són paraules majors.

El 25% dels menors a Catalunya no mengen calent i viuen sota el llindar de la pobresa. I, curiosament, les proves de competències bàsiques assenyalen que el 25% dels alumnes no les passen. L’escola no està fent la seva feina, que és anivellar. Aquí el que hi ha és segregació. Apartheid. Catalunya és líder en segregació. Jo he vist classes homogènies ètnicament, i això és una barbaritat. No cola el màrqueting de l’Administració. S’han de posar seriosament a crear una sola línia pública d’escola catalana en què càpiga tothom. ¿Què és això d’una triple línia? Una d’elit, una de concertada i una de pública que és un gueto. 

Dins de la pública també hi ha una doble línia.

Exacte. Són quatre línies, en realitat. I això no se soluciona amb una tireta. És necessari un canvi estructural. 

¿Planteja acabar amb els concerts?

Fer una crida ara a acabar amb els concerts seria una mica populista i demagògic. Hi ha una manera no demagògica d’actuar-hi que és, gradualment, que les concertades es vagin convertint en públiques. 

El Departament ha començat a fer-ho. Ja en són 14 des del 2019.

No. El que estan fent és rescatar les escoles concertades que són deficitàries. N’estan socialitzant les pèrdues. 

Una de les grans crítiques a l’educació «il·lustrada» que defensa és que deixa molts nens enrere. ¿Què passa amb les criatures amb dificultats? 

Ens estan venent una falsa inclusió que en realitat el que fa és excloure tothom. Nosaltres volem incloure tothom, no llançar globus sonda de màrqueting. Estan aplicant una política neoliberal de manual: deteriores el sistema públic i el coneixement queda privatitzat. Nosaltres el que volem és serietat i que parin les mentides. El nostre model és inclusió amb pressupost i pluralisme metodològic.

¿Què opinen sobre els deures? No tenen massa bona fama.

Que el criteri sigui pedagògic. Hem oblidat que l’escola ha d’ensenyar. Si posar deures amb racionalitat ajuda a ensenyar, que hi hagi deures. Si són rutines i només creen avorriment, llavors no li trobo gaire sentit. La tècnica neoliberal és la brotxada: deures, no; exàmens, no; biblioteques, no. Els instituts estan llençant les biblioteques a les escombraries per transformar-les en sales polivalents. S’està popularitzant la idea del fet que llegir, treballar, esforçar-se és dolent. És dolent en excés, amb autoritarisme, però no si té un sentit pedagògic. 

Al seu llibre ‘Devalución continua’ es refereix a la violència a les aules com un dels grans tabús de l’educació. 

La llei del silenci és bastant habitual. No hi ha estadístiques de baixes per depressió i per ansietat entre professors. Hi ha un gran percentatge de mestres que entra amb por de classe. Això té a veure amb la «profefòbia» social. És divertit humiliar un docent. I aquí passa una altra cosa. Quan un docent és humiliat i insultat, fins i tot agredit físicament, se li diu que calli. Hi ha una llei del silenci molt bèstia. ¿Per què hi ha coses que no s’admeten al carrer i sí que s’admeten en una aula? Les direccions culpen els docents de rebre violència. Posa’t a la pell d’algú que va a l’escola a aprendre o a ensenyar i ha de passar sis hores al dia aguantat algú tirant cadires, tocant-se els genitals i insultant les professores amb un nivell de masclisme semifeixista. Això passa cada dia. ¿I el micro qui el té? ¿El té l’alumnat? No, el té l’Administració política que va firmant contractes. 

Notícies relacionades

Quan el futur acadèmic depèn del color de la teva pell

Aules al menjador i dinar a l’aula: així sorteja la falta d’espais un institut escola de Sant Celoni

¿Quina seria la seva fórmula per revertir un escenari tan fosc?

Un bon inici seria eliminar el decret de plantilles i llegir Marina Garcés. Avançar cap a un model públic de prestigi per a tothom ben dotat, en què tothom fos atès. Ara no s’atén ningú. El que hi ha ara és un caos que produeix angoixa en professors i alumnes.