Dret a l’educació

Quan el futur acadèmic depèn del color de la teva pell

  •  Un estudi antropològic assenyala que la mirada negativa i les baixes expectatives dels professors cap als alumnes d’origen migrant, l’anomenat efecte Pigmalió, és un dels principals factors que dificulta que arribin a la universitat 

Quan el futur acadèmic depèn del color de la teva pell

LAURA GUERRERO

5
Es llegeix en minuts
Helena López
Helena López

Redactora

Especialista en moviments socials i veïnals

Ubicada/t a Barcelona

ver +

L’«aproximació etnogràfica», com es refereixen a l’estudi, s’ha fet a les ciutats de Mataró, Terrassa i Vic i s’ha centrat en la comunitat senegalesa i gambiana, però les seves conclusions són extrapolables a pràcticament tot el territori i a gairebé totes les comunitats migrants arribades de països pobres i haurien de ser escoltades en tots els claustres d’escoles i instituts. Una de les principals revelacions és el pes de l’efecte Pigmalió. El fet que no és només que els estudiants d’origen migrant no trobin recolzament per part dels seus professors per anar a la universitat, sinó que en no poques ocasions directament els conviden a no fer-ho.

Així es va exposar fa uns dies en la jornada ‘L’assignatura pendent: migració, gènere i educació’, organitzada per la Fundació Guné, entitat que va sol·licitar aquesta investigació sobre l’abandonament escolar de les alumnes d’origen senegambià al Centre d’Estudis Africans (CEA).

Una jornada que es va celebrar a la seu de LaFede.cat Organitzacions per la justícia global i que no va comptar amb la presència de cap representant del Departament d’Educació, malgrat ser convidats, segons va assenyalar la directora de la Fundació Guné, preocupada per la falta d’interès de la conselleria per aquesta qüestió. L’antropòloga Lola López, investigadora del CEA, argumenta sobre els possibles motius d’aquesta absència, que posa sobre la taula una persona del públic. Una explicació que, a més, serveix també per entendre l’absència d’aquesta comunitat de la universitat, l’objectiu final de la investigació. «La nostra societat no està pensada perquè hi hagi diversitat. El problema és que pensem que el problema està en les tradicions d’aquestes famílies. Que el problema és de les cultures d’origen, no nostre, com a societat, per això la qüestió es tracta des de la cooperació, no des de l’educació», assenyala. 

Qüestió de gènere

Malgrat que l’estudi se centrava en les noies, no en els nois (s’emmarca en un programa pel dret a l’educació de les joves a Senegal i volia confirmar si la situació era similar entre les catalanes d’origen senegalès), una altra de les conclusions a què han arribat és que són ells els que més abandonen els estudis, a més amb una diferència important. «Es tendeix a criminalitzar més els nois que les noies», apunta l’encarregada del treball de camp, l’antropòloga Sanae El Khamlichi.

Durant el treball de camp, El Khamlichi va parlar tant amb les alumnes com amb els professores i les famílies. En el primer grup, una idea que va aparèixer en moltes de les entrevistes és «la mirada negativa i les baixes expectatives que tenien cap elles» (un altre cop el ja esmentat efecte Pigmalió). També critiquen que les aules d’acollida suposen «un aïllament de l’alumnat amb el grup classe i afecta la creació de vincles». En canvi, a ulls dels professors, les aules d’acollida no representaven un tema de debat. Els centres destacaven més la segregació escolar i la matrícula viva

Història invisibilitzada

Les alumnes consultades per El Khamlichi –al seu dia també estudiant d’origen migrant– destaquen a més la falta d’espais on veure’s representades dins el centre, i que la història negra en el programa d’estudis brilla per la seva absència ja no fa falta ni comentar-ho (és una manera de parlar, òbviament fa molta falta, ja que si no ho denuncien elles, ningú ho farà).

Els professors, per la seva banda, asseguren estar sobresaturats. Denuncien que «no arriben», i que «s’espera d’ells rols que no els toquen: fer de mare, pare, treballador social...».

El problema és que pensem que el problema és de les cultures d’origen, no nostre, com a societat

Finalment, les famílies reclamen més suport per acompanyar els seus fills en el, per ells desconegut, recorregut acadèmic i destaquen la dificultat econòmica, a més de l’accés a ordinadors, tauletes, internet..., un problema aguditzat per la pandèmia.

Però no es tracta d’una guerra entre famílies i professors. El problema és estructural, no personal, i les famílies i els professors coincideixen en una cosa: en les dificultats per comunicar-se. No només per una qüestió d’idioma, que també, sinó per una qüestió d’horaris. Les famílies solen treballen en horari escolar, quan els docents proposen les tutories.

Culpabilització de les famílies

Tornant a la mirada sobre l’altre, l’autora de l’estudi destaca que «en general hi ha un mirada bastant negativa dels professors cap a les famílies. Es repeteix la idea que s’ha d’educar les famílies. Es qüestiona la seva educació. Es repeteix el missatge de responsabilitzar-les si els seus fills no estudien», prossegueix El Khamlichi.

Notícies relacionades

Sobre el paper de les famílies en parla Mawa Ndiaye, president de la Coordinadora d’Associacions Senegaleses de Catalunya (CASC), que des del 2012 treballa en un programa per motivar les famílies i els tutors –còmplices indispensables– per frenar l’abandonament escolar prematur. La iniciativa va néixer després de quatre durs anys de crisi econòmica, a partir d’un «crit d’auxili» de mares de Granollers, però també de Salt i Banyoles, que veien que els seus fills ja no podien treballar. «No hi havia feina i hi havia problemes de consum i ens demanaven ajuda per no haver d’anar a veure els seus fills a l’hospital, a la presó o directament al cementiri», explica el president doni-la CASC.

Aquest va ser el detonant perquè comencessin a treballar en diverses línies. D’una banda, per buscar estímuls per als nois –en aquest context la manera de recuperar-los era redirigir-los a l’FP– i, per l’altra, per trobar la manera que els pares, homes, també s’interessessin per la qüestió (no només les mares, com fins llavors). Amb aquest objectiu, van organitzar tallers amb les mares per donar-los arguments per convèncer els seus marits. «El retorn és un mite. Siguem realistes. Els nostres fills s’han de formar per tenir un futur aquí. D’aquí al 2025 hem de passar de l’actual 0,001% a la universitat, a un 0,1%. A primària som més de 2.400 nens, no pot ser que a la universitat desapareguem», explica Ndiaye, que lamenta que també són pocs en els graus superiors i mitjans.