Josep Maria Garcia, l’home que dona de beure a vuit pobles

Fa dies que a Josep Maria García, secretari municipal de Vilaverd ja jubilat, el veuen poc per casa. El seu pou està en un dels municipis més al sud de la Conca de Barberà, prop de les muntanyes de Prades. El seu telèfon no para de sonar, ja siguin alcaldes desesperats que li demanen transvasaments d’aigua, o la família que li pregunta si hi anirà a dinar. «No ho sé», respon al seu net. Josep Maria García té una missió no poc important que bé exigeix un sacrifici. Dona aigua potable a més de 5.000 veïns que tenen els pous completament eixuts.

Quatre milions de litres en un mes

A García li toca passar el dia a la finca, refugiat sota l’ombra dels pins. Darrere d’una escala es veuen tres grans dipòsits d’aigua, una caseta plena d’aixetes i canonades, i un circuit de tubs que arriben fins a peu de carretera. «He d'estar aquí per obrir i tancar l’aixeta de l’aigua. Aquest any és un continu, venen cinc o sis camions cisterna cada dia», exclama. Són els vehicles de l’empresa Madel, propietat dels germans Carles i Robert Esteve. El segon, que és qui condueix una de les tres cisternes d’aigua de l’empresa, el veu diàriament abans i després d’anar als pobles que han quedat desproveïts d’aigua. «Ell és el nostre salvador, si no, no sé on aniríem a recollir l’aigua per portar-la als veïns», deixa anar el conductor de la cisterna.

El pou de García té fins i tot nom, es diu Paret Nova. El va descobrir el seu pare, el 1982, quan mirava de treure un arbre que havia mort a la finca. «Quan vam tallar l’arbre vam veure que la terra al voltant era molt humida, vam anar rascant, rascant i vam arribar a moltíssima aigua», explica l’home. L’arbre que va donar l’alerta havia mort negat. Ara és dels pocs pous acreditats a Catalunya que serveix d’alternativa per proveir municipis i piscines de tothom que ho vulgui, previ pagament de dos euros i mig el metre cúbic. Per tenir aquesta certificació pública el propietari ha de construir una infraestructura de dipòsits d’aigua, un control de potabilització constant i les bombes que aconsegueixen extreure l’aigua. Una despesa a què s’hi ha d’afegir també els impostos. «Ja m’agradaria cobrar l’aigua a preu zero, però mantenir tot això és un dineral», afirma. García ven l’aigua a dos euros i mig el metre cúbic però l’Ajuntament de Botarell diu que el paga a 26 euros a l’empresa que el transporta.

Notícies relacionades

"No es tracta que particulars i hotels omplin les seves piscines"

Una dessalinitzadora flotant al port de BCN evitarà portar vaixells amb aigua

Només durant el mes de juliol passat, aquest pou va perdre quatre milions de litres. D’aquests, 3,6 milions es van utilitzar per proveir els pous que han quedat eixuts en diversos municipis de Tarragona, més el seu, Vilaverd. No només proveeix d’aigua els veïns del seu poble, també està diverses hores omplint la piscina municipal. La resta de pobles als quals subministra l’aigua són municipis que estan afrontant l’estiu amb severes restriccions d’aigua i que si no fos per García no podrien obrir l’aixeta. Són els de Bonastre (Baix Penedès), Botarell (Baix Camp), Forès (Conca de Barberà), Passanant i Belltall (Conca de Barberà), Pira (Conca de Barberà), Pontils (Conca de Barberà) i Sarral (Conca de Barberà). També es va utilitzar durant tres setmanes a Rodonyà (Alt Camp), perquè l’aigua estava en mal estat. En total dona de beure a 5.173 veïns.

Menys cabal

«És una enorme responsabilitat i un honor», respon l’home. «Si puc ajudar els meus conveïns, faré el que pugui», afegeix. ¿No sent una seguretat molt gran al tenir un dels pocs pous amb aigua de la comarca? «El pou et dona seguretat econòmica per ara. Però el que no sabem és fins quan. Creuem els dits per continuar tenint aigua, però jo no sé si un dia s’acabarà», diu. Encara que no ho sembli, el seu pou també nota la sequera. Normalment en flueixen 35.000 litres l’hora d’aigua. «Ara es troba a 20.000, i ha baixat de nivell uns 65 centímetres, triguem bastant més a omplir el dipòsit», explica. Però de moment és ple. «Mentre pugui, aquí els ofereixo la meva aigua», s’acomiada.