Carla Simón: "La meva mare va deixar l’heroïna i em va tenir, tot i que després va venir la putada de la sida"

"No estàvem morts, ens havien amagat", diuen els seus pares a la protagonista de Romería. ¿Clau col·lectiva de la pel·lícula?

En el guió inicial crec que la frase era no estàvem morts, només ens havíem amagat, que sortia d’un somni que vaig tenir en el qual la meva mare em deia no estava morta, m’havia amagat. En el procés d’edició es va fer evident que havia de ser ens havien amagat. És el que va fer la família de Romería amb el seu fill, però també és el que ha fet la memòria de tots. L’estigma de l’heroïna i de la sida ha fet que no es parli d’aquestes pèrdues i del dolor que van causar. D’alguna manera, els tenim amagats.

¿Hi ha un silenci social i cultural sobre la crisi de l’heroïna dels 80 i els 90 que es va encavalcar amb la de la sida?

I oficial també. D’aquí les teories que diuen que mentre aquests joves estaven en les drogues, no estaven en política. Més enllà d’això, hi ha un silenci, potser involuntari, causat pel dolor i el tabú. Quan jo sento que és una generació clau per entendre on estem ara, que va trencar amb els valors d’una societat molt conservadora i amb una dictadura llarguíssima, i que va intentar abraçar la llibertat. Va arribar l’heroïna, que van viure des de la innocència, i després la sida, que va ser tractada com si els malalts haguessin fet una cosa dolenta. Bàsicament, van tenir mala sort. Alguns en van sortir, molts no. A aquesta generació no se l’ha valorat com caldria.

¿Va contactar amb amics dels seus pares? Perquè d’algunes coses acostumen a saber-ne més que no pas les famílies.

Sens dubte, sobretot de l’època de la qual jo tinc dubtes, de quan estaven junts. La família m’ha pogut explicar coses de després i d’abans, però aquell moment de, bé, la festa que van viure, només me l’han pogut explicar amics.

¿Eren reticents a parlar?

Els que van voler parlar, no, però se’ls feia estrany parlar-ho amb mi de sobte. Era com obrir una part de la seva memòria que no estan acostumats a revisitar.

¿Quin abordatge artístic de l’heroïna ha buscat?

Una vegada em van dir que vaig néixer vacunada contra les drogues i és veritat. Em fan molta por i no he provat mai res, per tot el que van provar els meus pares. Per experiència pròpia soc molt lluny d’entendre l’addicció. He llegit molt i he vist moltes pel·lis, i en gairebé totes és una espècie de descens als inferns del qual no surt ningú. Són pel·lícules cruels i sòrdides. Però la meva mare ho va deixar i em va tenir a mi, tot i que després va arribar la putada de la sida. L’important, i això ho parlem molt amb l’equip, era trobar un punt que no fos massa cruel ni idealitzat. I que no jutgés i que fos des d’un lloc lúdic que sento que és on tot va començar per als meus pares. Després l’heroïna es carrega moltes coses. Volia mostrar la cosa lúdica d’abraçar el moment i provar coses.

¿Com va donar peu Bailaré sobre tu tumba, de Siniestro Total, a un número musical de Romería?

De sobte, aquesta cançó, que ja havia sentit, va cobrar tot el sentit del món. Estava buscant una imatge que resumís de manera gràfica que la pel·lícula no és únicament la història de dos personatges, sinó la de tota una generació, i que ho fes una mica de manera poètica. La cançó em va semblar perfecta. A més, és d’un grup de Vigo.

Assumim que la jove que busca les seves arrels paternes és representativa de la seva generació, i que els pares als quals desenterra ho són de la seva. ¿Quines diferències veu entre les dues generacions?

De jove em pensava que la raresa érem nosaltres, criats en la responsabilitat de formar-nos i de pensar en el futur. Després me’n vaig adonar que la generació anterior a la dels meus pares era molt pitjor quant a planificació de tot, i que el moment únic va ser la dels meus pares. Es permetien viure sense pensar en les conseqüències de res. D’aquest fluir tinc nostàlgia malgrat no haver-lo viscut.

¿Tenia pensada Romería quan va dirigir Estiu 1993?

Tenia la preocupació, o la frustració, per la falta de memòria sobre els meus pares. Em vaig passar la promoció d’Estiu... dient que et pots apropiar del relat del altres, però que no pots generar els teus propis records. Això Romería ho desmenteix. Sí que es poden generar records. Tinc el cine per crear imatges que no tinc i ressuscitar els morts d’alguna manera.

¿Existeixen diaris escrits per la seva mare?

Ja m’agradaria. Existeixen unes cartes que són el més preuat que m’han pogut oferir d’ella. En les coses que escriu, sento que hi ha un retrat generacional. Veig la seva manera d’entendre la vida, la seva relació amb les drogues i amb la feina, aquesta cosa que deia del fluir.

Notícies relacionades

El llegat d’un imperi de 10.130 milions d’euros

Adeu a Armani, el rei de la moda italiana

Li diuen a la protagonista de Romería que no és que el seu pare no volgués anar a veure-la, és que no podia. En una història amb volada col·lectiva, sembla una contrasenya íntima.

El meu pare va morir quan jo tenia 2 anys i els meus pares estaven separats perquè ell no va arribar a deixar-ho, cosa que em va permetre entendre la seva història d’amor i el final de la història d’amor. Sembla que per al meu pare l’heroïna era una elecció, però arriba un moment que ja no és una elecció. Comprendre això va ser reparador.