Una capa de fluor, clor i sofre recobreix les cendres del volcà de La Palma

«Quan els gasos interaccionen amb la cendra es converteixen en aerosols», explica Pedro Castañeiras, geòleg químic de la Universitat Complutense de Madrid (UCM). Aquests aerosols són petites gotícules capaces d’«enganxar-se als piroclastos» degut «a la força electroestàtica». La composició en gasos habitual dels piroclastos és d’entre un 30 i un 40% de sofre i un 10 i 20% de clorur, com explica Pedro Castañeiras. A les cendres de La Palma, la resta és fluor. «Que sigui el més abundant no són bones notícies, el fluor és tòxic», recorda el geoquímic.

I és que aquest gas és capaç de mantenir-se molt més temps que els altres dos enganxat a la cendra, ja que compta amb el seu propi mecanisme de supervivència. «El fluor reacciona amb l’hidrogen i forma àcid clorhídric, que és corrosiu», incideix l’investigador. Amb aquest poder, el fluor és capaç de fer microscòpics «forats» a la roca ígnia on allotjar-se i mantenir-se durant molt temps «protegit» .

A llarg termini, en altres erupcions al voltant del món, les cendres tan riques en fluor han provocat danys en la ramaderia. A Islàndia les cendres es van quedar sobre les pastures amb què donaven menjar a les cabres. «Van emmalaltir», afirma l’investigador. Ho van fer per fluorosi, una patologia que afecta greument les dents. En el cas de La Palma, com que la ramaderia no és tan important, pot ser que l’afectació sigui mínima, tot i que sí que es recomana netejar el farratge abans d’oferir-lo al bestiar. 

En tot cas, que els nivells de fluor a les cendres siguin tan elevats no vol dir que a la columna també ho siguin. De fet, és al contrari. «No és que hi hagi tant fluor a la columna, però és el gas que millor s’adhereix a la cendra i, per tant, el que s’hi manté durant més temps adherit», remarca l’investigador. 

Amb aquesta composició química, les cendres també poden fer malbé els cultius. «S’està percebent ja una afecció a les fulles, les branques i els arbres d’alvocat, i no és perquè no puguin fer bé la fotosíntesi», incideix Castañeiras. Segons el científic, el més probable és que aquests cultius s’estiguin veient afectats per «algun component químic que es troba a les cendres». 

Els químics continguts a les cendres també poden xivar als investigadors d’on és procedent la lava i en quin estat eruptiu es troba el volcà. Els gasos fonamentals per a aquesta tasca són el sofre i el clor. Així, com explica Castañeiras, «quan hi ha més sofre que clor a la cendra, ens indica que els materials expulsats pel volcà són d’origen magmàtic». Si, al contrari, els nivells de clor i sofre són molt similars, s’estarà parlant que l’erupció és d’origen freatomagmàtic, és a dir, ha sorgit de la interacció entre l’aigua i el magma.  

Però els gasos tan sols representen la cara externa de les cendres. Al seu interior, les cendres estan formades per minerals, òxids i vidres. L’Institut Vulcanològic de les Canàries (Involcan), que ha estudiat a microscopi una petita làmina de cendra, va poder comprovar que estava formada per clinopiroxè amb agulles d’apatita, òxids de ferro i titani, i algunes bombolles atrapades. «Aquesta és la composició habitual de les tefrites, un tipus de roca basàltica», explica Castañeira. D’una banda, l’apatita està formada per fosfat i calci, el mateix material del qual estan construïts els nostres ossos. Els òxids de ferro i titani componen els minerals típics de les tefrites. Finalment, a les cendres s’hi poden trobar bombolles. «Quan el material igni es refreda ràpidament pot capturar les bombolles que sorgeixen a causa dels gasos que es troben dissolts al magma», ressenya l’investigador. 

Notícies relacionades

Consol Franch: "Una persona amb un trastorn mental necessita sentir-se útil"

Neix ‘Idò!’, el nou projecte editorial per donar suport al català a les illes

A més de la composició de les cendres, també és rellevant conèixer la de la lava. Com va ressenyar el director de la Fundació Telesforo Bravo, Jaime Coello, en una entrevista a les Canàries Ràdio, en un primer moment, la lava que emetia el volcà provenia «d’un magma evolucionat tefrita amb piroxens, que s’havia mantingut molt temps en aquest reservori». Aquest magma va ser el que va empènyer les primeres colades de lava, que es veien molt més denses i que, de fet, a causa de la seva enorme viscositat, es van mantenir diversos dies aturades. En el període actual de l’erupció, «el que surt és una roca cristal·lina rica en olivina, que prové d’un magma no tan evolucionat». Això ha cridat l’atenció dels investigadors, ja que trenca totalment amb l’evolució natural de les erupcions volcàniques a La Palma. 

Durant dècades, s’ha considerat que saber de què està formada la lava és un indicador més –juntament amb el tremor, els gasos i la sismicitat– per definir si una erupció volcànica està a prop del seu final. En teoria, els vidres continguts en la lava i els piroclastos són diferents depenent de si provenen d’una capa més o menys superficial del magma que es troba a gran profunditat. A entre 30 i 40 quilòmetres, s’estableix i es va formant el magma durant centenars o milers d’anys, com si es tractés d’una gran piscina. «Quan el magma s’estanca perd calor i és llavors quan es comencen a formar vidres», ressenya l’investigador de la UCM. Però no tots aquests vidres s’instal·len al mateix lloc. L’olivina és el més dens de tots, i sol ser la que s’enfonsa més ràpid al magma, per tant, es queda al que seria el fons de la piscina. A la banda oposada hi ha el quiropiroxè i l’amfíbol, uns vidres que pesen molt menys, així que es queden a la superfície. Quan el volcà entra en erupció, són els primers a emergir. I els últims a sortir solen ser les olivines, per això es considera un indici del final de l’erupció. No obstant, en aquest cas i de moment la no sortida no representa cap canvi.