Així va escapar una jove lesbiana dels talibans: de Kabul a Mallorca en l’últim segon

Pocs dies més tard, el 16 de setembre, la jove estava asseguda a la taula d’un bar del barri de Son Rapinya. Ara viu en un alberg gestionat per la Creu Roja, juntament amb refugiats d’altres països. Fins aleshores no sabia res de l’existència de Mallorca. Tot i que fins ara no ha disfrutat de les meravelles de l’illa, se sent «com al paradís», diu ella. Aquí no la condemnen a l’ostracisme per no voler casar-se amb un home. Aquí no ha de portar vel ni burca. I sobretot: aquí podria fins i tot travessar el carrer de la mà d’una altra dona sense haver de témer per la seva vida.

La Maryam parla com una cascada, en un anglès fluid, amb una mica d’accent, que ha après en tutorials de YouTube. Va créixer a Sar-e Pol, una província del nord de l’Afganistan. Allà va anar a l’escola: «La meva família ho va permetre perquè vaig treballar dur». No va haver d’utilitzar el burca, sinó que va sortir amb el xador, un mocador que s’embolica al voltant del cap i del cos.

No obstant, l’ordre social arcaic dictava regles estrictes. Des que tenia 14 anys, va sentir la pressió de la seva família per casar-se, especialment del seu germà gran, diu la Maryam. Ella ho rebutjava. No volia ser infeliç. Per a la seva família, en canvi, estava en joc la seva existència moral. «No sabien res de la meva orientació sexual, però pensaven que ja no era verge o que era una meuca. Però per demostrar el contrari, hauria hagut de consentir casar-me», explica.

El pare de la Maryam va morir a la Guerra Civil (1989-2001) i, quan el seu oncle va reclamar la terra de la família, es van mudar el 2015 a Kabul, on la Maryam va poder continuar els estudis. I llavors va passar: quan tenia 17 anys, l’afganesa es va enamorar d’una companya de classe amb què passava molt temps. «Un dia li vaig dir que m’agradaria passar la resta de la meva vida amb ella», recorda la jove. Llavors, la companya de classe se’n va apartar, la va insultar i li va explicar a tots els seus amics el que havia passat.

Afortunadament, només quedaven uns mesos per graduar-se. La Maryam va aguantar aquell temps i va aconseguir apuntar-se a un programa educatiu d’USAID, l’agència nord-americana per al desenvolupament internacional. De fet, l’any passat va començar a formar-se per ser enginyera de ‘software’. Alhora, va augmentar la pressió sobre les dones afganeses perquè es casessin. En el seu cas, especialment del seu germà gran, que la va amenaçar i va arribar a pegar-la. Davant les agressions, es va refugiar en un pis d’estudiants. Es va mantenir cautelosa al tractar amb els seus companys d’estudis. Amb la reacció del seu primer amor, n’havia après la lliçó.

Quan els talibans van tornar a prendre el poder aquest estiu, gairebé 20 anys després de l’expulsió, va ser un desastre per a la dona afganesa. Es van acabar les perspectives de poder continuar formant-se i treballar sent dona, per no esmentar la impossibilitat de viure la seva orientació sexual. Per a la Maryam estava clar: no hi havia futur per a ella a l’Afganistan. En un acte de desesperació, va escriure a Facebook a Ella Global Community, que organitza esdeveniments per a dones lesbianes a Mallorca i campanyes per a la comunitat a tot el món.

«Vam parlar amb ella per telèfon cada dia», diu la fundadora d’Ella, Kristin Hansen: «El meu equip va estar actiu dia i nit». La Maryam va descriure la seva desesperació en correus electrònics. Fins aleshores, Kabul havia sigut el lloc més segur de l’Afganistan per a una jove que volia estudiar i treballar. Amb la conquesta dels talibans, tot era diferent: «Sentia com si ja no pogués respirar, com si ja estigués morta», diu l’afganesa.

L’equip d’Ella va intentar obtenir un visat de sortida per a la jove de diverses maneres. «Vam contactar amb polítics, activistes, ambaixades i ONG fins que un dels meus col·legues va rebre l’acceptació de la Creu Vermella a Espanya», explica Hansen. Va ser possible tramitar l’asil polític per a la Maryam i aconseguir un bitllet per a un vol d’evacuació. «Vostè haurà d’acudir a l’aeroport de Kabul tan aviat com pugui», deia un correu electrònic del Ministeri d’Afers Estrangers espanyol el 21 d’agost: «Vagin preparats per ser-hi diverses hores esperant. Intentin aproximar-se el més a prop possible a la porta. Moguin peces de color vermell o groc per ser identificats pels guàrdies».

La Maryam va fer un primer intent d’arribar a l’aeroport sense èxit: l’àrea era com una zona de guerra. En aquesta situació, el recolzament emocional d’Ella va ser vital. «Només quedaven unes quantes dones al carrer, ella ens va confiar la seva vida», explica Hansen, per a qui va suposar una gran responsabilitat. A les notícies, cada dia es veia com mataven gent.

Notícies relacionades

Consol Franch: "Una persona amb un trastorn mental necessita sentir-se útil"

Neix ‘Idò!’, el nou projecte editorial per donar suport al català a les illes

Malgrat la situació amenaçadora, la Maryam va aconseguir arreglar-se-les sola a l’aeroport. Fins i tot la desesperació es va convertir en coratge: «Vaig dir que la meva família ja era a la terminal», recorda la jove. Quan per fi va pujar a l’avió, va posar fi a la multitud i a les trepitjades. Els soldats estrangers es van fer càrrec d’ella i l’avió es va poder enlairar rumb a Madrid. Des d’allà, al cap de pocs dies, va partir cap a Palma.

Després del poc temps que ha passat a l’illa, ja sap exactament el que vol aconseguir: aprendre espanyol tan aviat com pui, trobar una feina i poder valer-se econòmicament per si mateixa, a més d’estudiar administració d’empreses, conèixer algú, formar una família i ajudar altres persones en la seva situació. «De vegades tinc por de despertar-me i adonar-me que tot va ser un somni i que encara soc a l’Afganistan», confessa.