Els confinats habituals

Hi ha gent que pot dir que ha passat mesos en un cubicle estret sense contacte personal amb ningú i amb la sola companyia del sol quan és de dia i la de les estrelles quan és de nit. Hi ha gent que pot dir que voluntàriament té l’hàbit de tancar-se en una habitació i pregar al seu particular déu perquè ningú tingui la mala educació de venir a molestar-lo, perquè necessita la solitud i té especial estima per la companyia que li brinden les quatre parets i el sostre. Hi ha gent que coneix àmpliament el rigor de l’aïllament autèntic, perquè viuen en llocs on les circumstàncies o els elements es poden confabular perquè es tornin illa o fi del món, i ningú hi pugui entrar ni sortir. La solitud ja estava inventada. D’aquest confinament que és novetat per als altres ells en poden parlar com d’un vell conegut.

Fa tres anys, el 23 de febrer del 2017, el bomber de la Generalitat i navegant dels mars Dídac Costa va traspassar la línia de meta de la vuitena Vendée Globe després d’estar 108 dies en solitari al mar. A la memòria conserva el moment en què s’anava acostant a la meta i altres barcos s’acostaven i per primera vegada veia gent en tres mesos, rostres, éssers humans que li donaven la benvinguda. «Em vaig adonar que ho necessitava», recorda. Després, una vegada a terra, abraçades, encaixades de mans, converses cara a cara. «Va ser molt intens». Des del punt de vista de l’aïllament, havia viscut una experiència que avui resulta familiar: sol, confinat entre quatre parets –per dir-ho així– i en contacte amb l’exterior estrictament a través del telèfon i l’ordinador. «S’assemblava molt al que ens està passant a tots ara en el sentit que sabia que no s’acabaria l’endemà o al cap de dos dies. Que duraria setmanes», explica. Almenys, Costa no podia dir que no hi estigués acostumat. La solitud del navegant és com la del porter davant del penal: inherent. «Estàs acostumat a estar sol i en un espai petit. I hi ha temps per pensar. Estàs concentrat en la navegació, però hi ha temps per a tot».

La fúria dels elements

El seu era un aïllament voluntari, i estar sol ni tansols era l’objectiu de l’empresa: l’objectiu era competir. Més pròxim a la idea de l’aïllament imperatiu és el que té lloc als pobles de muntanya en els quals un dia d’hivern la neu es presenta amb traïdoria, generosa, i s’alça com a barrera amb el món exterior. «Tenim un port de 1.300 metres i a l’hivern les nevades són freqüents i intenses», diu Francisco Javier Campo, alcalde d’un d’aquests pobles, Tresviso, a Cantàbria, a la vall de Liébana. Tresviso sempre surt a les notícies quan neva. Allà, el confinament és un concepte potser no rutinari però sí habitual, així que aquests dies de coronavirus tot es porta millor. «De moment no hi ha cap cas. Seguim al peu de la lletra les regles de confinament i distanciament social». Són 60 habitants que tenen en la ramaderia i una fàbrica dedicada a l’elaboració del famós formatge de Tresviso les seves principals fonts d’ingressos. Són sector primari i aquests dies continuen treballant. Amb els que arriben de fora transportant subministraments es mantenen les precaucions habituals.

La familiaritat amb estar tancat, l’aïllament i la sensació insular és una cosa de la qual s’han afanyat a presumir els escriptors des que va començar el confinament. «Sí, jo hi estic acostumat...», se sent o es llegeix, amb el teló de fons d’un somriure que transporta la reivindicació d’un patrimoni immaterial. Serà perquè el mite és veritat. Abandonar el món i clausurar el cau a la recerca de pau, silenci i concentració és d’on solen sortir els llibres, i per això es presumeix que molts escriptors estan aprofitant els temps del virus per començar o donar la puntada final a projectes que ja tenien en marxa. Mai la ciutat havia estat tan callada: mai havia convidat a concentrar-se tant. Però fins i tot l’esquerp literat necessita aire per respirar.

Notícies relacionades

Consol Franch: "Una persona amb un trastorn mental necessita sentir-se útil"

Neix ‘Idò!’, el nou projecte editorial per donar suport al català a les illes

«En un primer moment vaig pensar que per ser escriptor que treballa aïllat m’afectaria menys que a altres persones, però aviat vaig veure que trobaria a faltar la llibertat de sortir almenys una estona tots els dies», diu Enrique Vila-Matas. L’escriptor barceloní, autor d’obres com ‘El viaje vertical’, Bartleby y compañía i ‘Aire de Dylan’, fa valedora la sospita sobre l’aprofitament del temps i diu que està «treballant en dos llibres alhora», una narració-assaig «sobre les cinc tendències essencials de la narrativa actual» i un llibre de converses a què dona forma amb una periodista amiga; un llibre, diu, l’objectiu del qual és «revelar les claus» de la seva escriptura. En això treballa. El confinament de l’escriptor té indefectiblement l’esperit de la redundància, l’ànima del ‘déjà vu’. «Sempre estic a casa llegint, veient pel·lícules i escoltant una mica de música», va declarar fa poc Fernando Savater, donant a entendre que la seva vida amb prou feines ha canviat. Deia que només trobava a faltar les curses de cavalls.

Soledat concentrada

Ricardo Nava és maquinista des de fa 34 anys. Condueix trens d’alta velocitat i sol fer-ho a la línia Barcelona-Madrid. El seu és un altre tipus d’aïllament: un que dura una mica més de tres hores quan dura més; un aïllament ple de concentració. «L’AVE està molt informatitzat i la majoria de coses que faig tenen a veure amb controlar que tot funciona bé. No dona temps a estar divagant sobre el bo i el dolent de la vida», diu. Emperador solitari del seu petit cubicle mentre dura el trajecte, Nava es nega no obstant a trobar familiaritat entre les seves rutinàries solituds i aquest durador aïllament que imposa el virus. «No crec que es pugui comparar», diu. «A la cabina trobes a faltar un moment de relaxació, potser parlar amb un company, però al cap i a la fi estàs treballant». Al final, el cert és que ni Nava ni ningú estava preparat per a això. Un virus. Un món atrapat. Una humanitat confinada. El que hi ha és un reducte de familiaritzats. Gent de la seva pròpia illa.