ELS CARRERS BUITS

Llegendes a la ciutat hibernada

La immobilitat de les grues i el silenci de les obres donen ple sentit al confinament reforçat

zentauroepp52972839 barcelona      30 03 2020    sociedad   un ciclista cruza un200330211908

zentauroepp52972839 barcelona 30 03 2020 sociedad un ciclista cruza un200330211908 / JORDI COTRINA

5
Es llegeix en minuts
Rafael Tapounet
Rafael Tapounet

Periodista

Especialista en música, cinema, llibres, futbol, críquet i subcultures

Ubicada/t a Barcelona

ver +

En una inesperada (i una mica inquietant) pirueta de l’atzar, l’entrada en vigor del decret governamental que determina la «hibernació» de l’activitat econòmica coincideix amb un descens acusat de les temperatures i amb l’arribada de les precipitacions. Precipitació és justament el que la patronal i bona part dels partits de l’oposició atribueixen a l’Executiu en la seva decisió de paralitzar les anomenades activitats no essencials, que ningú sembla tenir molt clar quines són malgrat la llista exhaustiva publicada amb nocturnitat al BOE extraordinari de diumenge. Un exemple: el personal de neteja de les comunitats de veïns, ¿dona un servei bàsic o no? Doncs, com sol passar en situacions d’incertesa jurídica, la resposta va per barris. I en el meu ha tocat que la neteja de les finques no sigui una cosa essencial.

Ens n’informa un cartell escrit a mà i enganxat amb cinta adhesiva a la paret, sota el tauler d’anuncis que hi ha al costat de l’ascensor. «Queda aturada l’activitat de neteja per ordre de l’Estat durant el període comprès entre el 30 de març i el 9 d’abril per la pandèmia del Covid-19». Això que s’aturin les coses «per ordre de l’Estat» és una cosa que impressiona bastant i angoixa una mica. Després de l’al·lusió a la pandèmia, l’autor del cartell s’ha dignat a afegir una postil·la una mica enigmàtica que, d’alguna manera, humanitza el missatge i ens mou a l’empatia: «Ja saben com ens està afectant a tots».

Expedició al súper

Veig la notificació en el moment d’iniciar l’expedició al súper. Expedició és la paraula. Com que en aquests moments plou copiosament, als habituals guants i mascareta ha calgut afegir-hi l’impermeable i les botes, cosa que, unit al panorama de desolació que s’entreveu més enllà de la porta, dona a la sortida un aire de maniobra ‘survivalista’ bastant èpica. Penso en els investigadors antàrtics confinats a l’Estació 31 a ‘La cosa’ de John Carpenter. Esperem que això no s’acabi igual.

Una vegada al carrer, el primer que crida l’atenció és la immobilitat de les grues i el silenci de la maquinària que utilitzaven en una obra pròxima que fins divendres va mantenir un simulacre de normalitat. Es diria que l’absència de soroll és el que dona ple sentit a aquesta ordre de confinament reforçat. Amb prou feines circulen vehicles i l’esforç en va dels semàfors que canvien de color per a ningú adquireix la bellesa poètica dels gestos inútils. Les gavines s’apoderen dels terrats i els fanals davant la mirada terroritzada dels coloms. Corren mals temps també per a les columbes.

Escenes rares

Uns metres més enllà, s’atura una furgoneta blanca d’una empresa de desinfecció i control de plagues i de dins emergeixen dos homes amb els seus vestits de protecció química, com sortits d’un malson distòpic o un episodi de ‘Breaking bad’. No sé fins a quin punt som conscients de les escenes tan rares que estem normalitzant aquests dies. Pel seu costat passa pedalant un ‘rider’ d’una coneguda plataforma d’entrega de menjar a domicili. El decret del Govern estableix que la seva és una activitat necessària, tot i que, segons denuncien els treballadors, consisteix bàsicament a portar a les cases hamburgueses, pizza i sushi.   

La plaça Reial, confinada. / JORDI COTRINA

Al súper, les vendes de paper higiènic s’han normalitzat; les de cervesa, en canvi, s’estan disparant

Arribo al súper. A l’entrada és obligatori aplicar-se un gel hidroalcohòlic a les mans i posar-se uns guants de plàstic transparent, fins i tot encara que portis els teus propis guants posats de casa. És dilluns al matí, i el personal de l’establiment, que sí que dona un servei essencial inqüestionable i ho fa a més amb tan bona disposició que venen ganes de posar-se a aplaudir allà mateix (llàstima de guants de plàstic, que converteixen el que hauria de ser una ovació en una cosa semblant a un xipolleig), s’afanya a reposar els productes a les prestatgeries. Observant-los, és possible inferir algunes interessants tendències en el consum després de 15 dies de confinament: les vendes de paper higiènic i de pots de cigrons han quedat estabilitzades després de recuperar una certa normalitat, mentre que les de cervesa i begudes espirituoses s’han disparat.

Aquesta última constatació em fa pensar en una escena que avui mateix explicava des d’Atenes el periodista Hibai Arbide Aza. En una entrevista a la televisió pública grega, el professor de Farmàcia de la Universitat de Salònica Dimitris Kouvelas parlava sobre la vacuna per al Covid-19 i advertia els espectadors que encara trigaria. La presentadora va provar de reconduir el seu discurs dient-li: «Volem una mica d’optimisme». I el científic va respondre: «Qui vulgui optimisme, que prengui drogues». Quin paio, el Kouvelas.

La llista a la mà

Al supermercat regna també, com al carrer, un silenci estrany. S’han acabat les floretes de les peixateres i els intercanvis de xafarderies veïnals al costat de la nevera dels lactis. Ni tan sols funciona l’insidiós servei de megafonia que sol anunciar les ofertes del dia, i els compradors, admesos amb ‘numerus clausus’, deambulen en silenci pels passadissos amb les seves llistes a la mà, sense atrevir-se a mirar-se als ulls, potser per no donar lloc a una interacció indesitjada.

Notícies relacionades

Fora continua plovent. Un sensesostre embolicat en mantes es refugia amb les seves pertinences sota un sortint, mig diu unes paraules en una llengua d’accent eslau i assaja unes flexions agafant-se a un barrot. Passa un autobús elèctric articulat amb només una passatgera que llança una mirada atordida per la finestra, com un cavall que s’hagués equivocat d’estable. L’efecte és fantasmagòric i convoca un passatge particularment estremidor de ‘Soc llegenda’, de Richard Matheson: «Va sentir que una esgarrifança li recorria l’esquena. ¿Era possible que el mateix germen que matava els vius animés els morts?».

Accelero el pas. Camino sobre els bassals, que troben a faltar els nens i les seves botes d’aigua. El barri, la ciutat, l’activitat econòmica, la vida..., tot hiberna aquest dia fred i humit com el ventre d’un gripau. Arribo a casa amb els queviures i anuncio la meva tornada amb l’èmfasi i la prosopopeia que es reserva a les gestes dels grans herois. I mentre em trec els guants i la mascareta penso que, com el protagonista de la novel·la de Matheson, jo també, a la meva manera particular, m’estic convertint aquests dies en una llegenda. Tots nosaltres ho estem fent.