NOTES D'UN CONFINAT (3)

Ja ho va dir Boccaccio

Josep Maria Fonalleras narra la seva experiència com a confinat després d'haver estat en contacte amb una persona que va tenir el coronavirus

Comparteixo un grup de whatsapps amb altres afectats i ens assemblem, si se'm permet exagerar, a les set dones i els tres homes d''Il Decameron'

whatsapp-video-2020-03-12-at-172229 / periodico

2
Es llegeix en minuts
Josep Maria Fonalleras

Em truquen de Sanitat. O d’Epidemiologia, si això existeix. O del CAP. O del 061. Ja he perdut el compte. Volen saber si estic bé. Sí, estic bé, els dic. «¿Febre, tos, malestar?». No, no tinc res d’això. Estic bé. Em diuen «d’acord» i pengen. Parlo una mica més amb la meva doctora, que també és amiga, i no faig més que preguntar-li quan podré abandonar aquest espai invertebrat i fòssil alhora, aquest temps incert que cau a sobre com la llosa pesada d’una tomba medieval. Vaja, no li dic tot això, per descomptat, perquè no és el moment, però sí que pregunto amb insistència quan en podré sortir. Catorze dies.

Llegeixo que una universitat americana diu que poden ser menys i, segons aquest informe, ja gairebé hauria superat el captiveri, però la doctora és estricta. Catorze. Un dels problemes és que el mòbil no em funciona i he de rebre trucades al fix, però no tothom que truca ho sap, i he rebut moltes trucades d’un número privat que deu ser el de Sanitat o el d’Epidemiologia, si això existeix, o el de vés-a-saber-on, que voldran saber si tinc tos o febre o malestar.

Mentrestant, comparteixo un grup de whatsapps amb uns confinats com jo. Ens passem informes mèdics, coses que fan riure, i l’estat general de cadascun dels membres. Una noia ha rebut el permís per marxar, no del grup, sinó de casa seva. L’aplaudim. Algú ha tingut la idea de batejar aquest fòrum amb el nom d’‘Empestats’, que no és un títol gaire simpàtic, però què hi farem. Ens assemblem, si se’m permet l’exageració, a aquell grup de set dones i tres homes que protagonitzen ‘Il Decameron’, la Bíblia de l’extradició per culpa del ‘pistilenzioso tempo della passata mortalità’. Bé, potser no és tant, però fem el que podem per allunyar la ‘malinconia o graveza di pensieri’, és a dir, aquella llosa del temps i els pensaments que ens cauen a sobre. Tot això per trobar una mica de consol o perquè «l’avorriment sigui menor».

Notícies relacionades

Boccaccio ja ho va dir tot, però no va informar de les característiques del SARS-CoV2. Un hipocondríac com jo no hauria de caure en aquesta trampa, però ho faig. Descobreixo que el coronavirus és «bastant gran» i que primer s’instal·la al coll i després baixa per la tràquea fins als pulmons. Buf. Ja m’imagino aquesta cosa tan rodona i amb tants filaments blaus que li surten de la panxa fent aquest recorregut. Em marejo. Però després resulta que la mida és de 400 a 500 nanòmetres, que em sembla una cosa molt petita i que no m’han d’espantar ni res, i després em calmo i intento seguir els consells de Sanitat («molti consigli dati a conservazione della sanità », deia Boccaccio).

He d’evitar beure aigua amb gel, però penso que el gintònic no és aigua amb gel, sinó ginebra amb tònica i amb gel. I em torno a calmar. I intento evitar les pel·lícules de virus i de zombis, que és el que somio a la nit, quan somio que baixo al carrer a llançar les escombraries, de nit, i m’escapo i no trobo ningú i penso que, mentre jo estava confinat, tots s’han convertit en zombis, «quasi nel principio della primavera». I em desperto, tot suat, i sento uns nens (¡uns nens humans!) que criden, al carrer.