Aíto García Reneses: "Ara faig fotos a ocells. M’hivaig aficionar en un viatge a Sud-àfrica"

¿Quina part del lleure dedica al bàsquet?

Veig força partits. Sobretot, dels que han sigut els meus ajudants: Sito Alonso al Múrcia, Diego Ocampo al Manresa, Àlex Mumbrú a la selecció alemanya... També competicions com l’Eurolliga i l’ACB.

¿És dels qui dona indicacions des del sofà de casa?

I ara. Però sí que després contacto amb els meus exajudants i els comento alguna cosa que he vist.

¿Sempre ha sigut tan tranquil?

¡Hum! [xarrupa un suc]. És el que més cridava l’atenció de la meva personalitat.

En canvi, els seus equips eren molt enèrgics.

Al Coto [Cotonificio o Círcol Catòlic de Badalona] deien que fèiem karate press. Llavors no defensava ningú. Nosaltres vam començar a fer-ho. Primer al Joventut i després al Barça. Abans defensaven a mitja distància, amb la maneta, i jo em vaig anticipar.

¿Es considera pare d’un estil de joc al bàsquet?

No, però hi havia molt pocs equips, o cap, que jugués d’una manera tan agressiva i ràpida. Ara tots defensen amb més força i alguns són dinàmics. Els meus eren les dues coses: contraatac, transicions... Tot plegat s’ha anat millorant amb el temps, però la majoria van trigar diversos anys a fer el mateix.

Va començar a entrenar a 27. ¿Com va portar ser tan aviat a les banquetes?

Molt bé. Vam fer bones campanyes al Círcol. Va ser formidable i a més van sortir jugadors excepcionals com Joaquim Costa o Andrés Jiménez, que després van arribar a la selecció espanyola ja sent a Badalona. En aquell temps era un club econòmicament molt feble.

¿Manté intacta la passió pel bàsquet?

És una miqueta disminuïda. Ja no entreno de manera directa, faig clinics [entrenaments teoricopràctics] i és diferent. Continuo sent un enamorat del bàsquet, m’agrada veure’n, però crec que les tendències actuals de l’esport són negatives.

¿Quines?

No compleix les expectatives que m’agradaria. Excepte les finals d’aquest any a l’NBA, els partits allà són pitjors que a Europa. Van caminant i els jugadors estrella se la juguen tota l’estona, malgrat que són molt bons individualment. Ara es disputen competicions a diversos països. L’Eurolliga va jugar l’última final four a Abu Dhabi. Es ven la moto i la gent s’hi apunta. Condiciona la competició.

¿I devalua la victòria?

Sempre és ben rebuda. Potser Doncic pensa que mentre faci 30 o 40 punts ja n’hi ha prou. Si guanya el seu equip, millor, però... Com LeBron James, que fa 800 anys que juga. Volen guanyar, però bàsicament volen fer-ho bé ells.

¿Les promeses pensen així?

Tots els jugadors tan aviat com acaben aquí, ¡pam!, se’n van cap als EUA. Els universitaris hi arriben cobrant, però no estudien. Jugaran a bàsquet, perquè els paguen per jugar-hi. El jugador, com qualsevol persona, ha d’estudiar, fer esport i pensar. Ajuda a ser millor i a no saber només on és la pilota o els companys. No necessàriament has de ser un enginyer de camins.

Va donar molta importància que els seus jugadors es culturitzessin...

Al Barça hi tenia Alston i Djordjevic. Vam anar a jugar a Granada i els vaig dir: "¿Us quedareu aquí a l’hotel? Som-hi, anem a l’Alhambra». Els convidava a fer coses d’aquesta mena. Alguns em deien el Libro Gordo de Petete.

Ha sigut partícip de l’evolució de jugadors com ara Pau Gasol, Juan Carlos Navarro o Rudy Fernández. ¿Com s’han de formar els pròxims talents?

Ensenyant-los tècnicament, millorant-los físicament i fent que es culturitzin. Les joves promeses han de desenvolupar el cervell. Serveix per al bàsquet i la vida.

La irrupció de Ricky Rubio ¿va ser la més inesperada per a vostè?

El vaig veure en un torneig de pretemporada a Santa Coloma. Era allà amb Joan Creus i el seu fill, que se’m va posar al costat, quan Ricky feia alguna jugada, cridava: "¡Oh!». Llavors, al Joventut fitxem Marcelinho Huertas, que a 42 anys continua jugant. Però, ¿amb qui va començar a Espanya? Amb mi. Va estar dos anys amb nosaltres, es va lesionar i al júnior no hi havia ningú interessant. I el vam agafar [a Ricky] per al primer equip.

El va fer debutar a 14 anys.

Va jugar i es va estrenar a Granada. Va ser una fita totalment històrica. Després ell va seguir, pam pam, pam, pam [fa un gest d’escala amb les mans], fins que el 2008 amb ell, Rudy i companyia vam ser campions de la Copa del Rei i l’ULEB.

No el deixaven parlar amb la premsa.

Quan el fitxem, vaig parlar amb ell i els seus pares. Hi estaven d’acord. No feia entrevistes, perquè no podia distreure’s d’estudiar. Tinc fotos d’ell assegut a terra a l’Aeroport de Barcelona amb llibres, mentre els altres xerraven. Era un noi fabulós.

¿S’alegra que torni al Joventut?

Si disfruta, sí. Estic convençut que així serà. Quan es recuperi físicament i es posi al dia, ho farà de ben segur.

Ricky torna després d’una aturada d’un any. Vostè també en va fer algunes durant la carrera com a entrenador.

Em vaig jubilar a 65 i vaig estar un any sense fer res. Després vaig entrenar dues temporades al Sevilla amb Porzingis i companyia. Vaig continuar dos anys més al Gran Canària: vam ser subcampions de Copa, i vam perdre la final contra el Reial Madrid. Abans d’anar-me’n quatre anys a Berlín, vaig estar un altre any aturat. I em vaig tornar a jubilar un any més, per acabar dirigint el Girona una campanya.

¿Li agradaria tornar a entrenar?

No. Els meus moviments ja no són els mateixos [rialles].

¿No s’hi veu?

Entrenant potser. Però el que no pot ser, als meus anys, és entrenar, viatjar, entrenar, viatjar, jugar, jugar, jugar. Massa.

¿Li ha trucat cap equip?

Aquest any de Grècia i l’anterior, després del Girona, em van arribar ofertes d’alguns d’espanyols.

Li queda la fotografia. ¿D’on li ve aquesta afició?

De petit tenia una castanya de càmera. Em revelava les fotos i els rodets a casa dels pares. En una habitació fosca, posava paper negre a les finestres i xuc, xuc, xuc [imita el procés de revelatge]. S’assecaven i fabricava els positius.

¿Sempre li han cridat l’atenció els ocells?

No necessàriament. Això va començar en un viatge a Sud-àfrica. En un parc natural del nord-oest de Johannesburg. Ens portaven en un tot terreny a les sis del matí i vèiem lleons, cérvols... Vaig veure que molta gent feia fotos als ocells. Vaig dir: "Doncs jo també en faré». I allà m’hi vaig aficionar.

¿En quina època va ser allò?

Devia tenir-ne més de 50... Tinc una imatge molt maca [treu el mòbil i ensenya fotos de la seva galeria. Mentre llisca, només s’hi veuen imatges de lleons]. ¡Mare meva, el lleó aquest! N’he fet moltes més que no pas de lleons, eh [rialles]. Allò va ser el 2011. Segurament, un any sabàtic.

Després d’entrenar l’Unicaja i abans de fitxar pel Sevilla.

Exacte. La fotografia està molt bé perquè servia de desconnexió.

¿Ha sabut disfrutar del bàsquet, malgrat l’exigència de l’elit?

I tant. Si no, no hi hauria estat pas tant de temps. ¿Quins tècnics han estat 50 anys entrenant al màxim nivell? No n’hi ha cap. El bàsquet era el que més feia, però alhora, m’agradava entretenir-me amb altres coses.

Com ara crear un marcador.

Va ser als anys 70. Vaig estudiar primer d’Enginyeria en Telecomunicacions. Vaig fer física dos anys i no vaig acabar la carrera. Tot això em va inculcar aprenentatges. Abans, els marcadors eren com rellotges. Tenien un motor que feia voltes a cada segon: “clic, clic, clic”. El meu, el que vaig crear, era electrònic. Els fair-play americans eren elèctrics.

Notícies relacionades

"Tot el que ens ha passat és negatiu", es lamenta Míchel

Tres jugadors, Flick i vuit jugadores aniran dilluns a la Pilota d’Or

¿Va aconseguir exportar-los?

Coneixia una persona del món del bàsquet que importava marcadors. Els americans llavors eren de 30 segons, no de 24. Aquells es van vendre a 90.000 pessetes; els meus a 60.000. Se’n van liquidar més de 30. ¿Què vol dir, això? Que alhora que t’agrada la tecnologia, la cultura o el bàsquet, es pot aprendre una cosa nova.