Maria José Valiente: "A vegades, després d'unes vacances, les persones senten que no encaixen"

Tantmateix, hi ha d’altres persones que experimenten dificultats per a poder sincronitzar-se amb aquest patró de rutines i se senten desencaixats.

Estrès d'adaptació

Gràcies a Hans Selye (1950), aquest patró es coneix com “Estrès d’adaptació” i defineix la resposta del cós i de les emocions davant de les exigències que molt sovint són superiors als recursos disponibles. És a dir, quan l’’alliberament viscut durant el període de vacances, es converteix en una mena d’esgotament físic i emocional que apareix quan es veu venir que els recursos personals interns, com ara l’energia, el temps, i el suport dels significatius no superen les demandes externes.

Tot plegat, ens mostra que tornar a la vida “normal” no és un fet universal i amb un mateix ritme per tothom. De fet, la “normalitat” és una construcció social que pot arribar a generar malestar quan entra en conflicte amb les necessitats personals i amb la pressió del temps i del ritme exigit.

En aquest marc, el contrast entre la vida estructurada i l’esperit lliure de les vacances, pot accentuar la sensació de “no encaixar”, i aquest fenòmen habitual, sovint silenciat, que pateixen moltes persones, es coneix amb el nom de : Asimetria adaptativa, i apareix quan els recursos d’una persona no li permeten sostenir el mateix ritme i velocitat que les persones del seu entorn.

Hi ha diferents factors que poden explicar aquesta dificultat de reincorporació al ritme habitual. I serien:

Esgotament físic o mental acumulat i no reparat totalment durant les vacances, que redueix la capacitat d’afrontament a les rutines. Quan el sistema psicobiològic o immunològic no disposa del temps suficient per a recuperar-se, la tornada a la rutina pot percebre’s com una càrrega insostenible.

Trets de personalitat i de context social.

Els procesos personals de dol, i de les diferents emocions. Sempre que s’acaba una etapa, hi ha un dol, i cada persona el viu a la seva manera i al seu ritme, de manera que la vivència interna de la pèrdua d’un estil de vida pot alterar o interferir les pròpies prioritats, i aleshores costa molt adaptar-se a la dinàmica col·lectiva.

És per això que no hem d’oblidar que la “normalitat” és relativa, no pas universal. I això ens ha d’ajudar a comprendre el funcionament diferent de cada persona. Les persones amb alta sensibilitat, baixa tolerània a l’estrés i que no tenen gaire suport afectiu, poden trobar més dificultyats a l’hora de sincronitzar-se amb la dinàmica col·lectiva considerada “normal”, però com ja hem dit, el concepte de normalitat no és universal, és personal. I és per això que, a les persones que viuen aquest desencaix, els pot generar sentiment d’aïllament, inadequació i vergonya o inferioritat quan es manifesta visiblement la diferència amb la resta del col·lectiu.

Què podem fer quan una persona sent que tothom torna a la normalitat de les rutines, tant de casa com de la vida laboral, i sent que no pot tornar a vrecuperar aquest ritme, que no encaixa, vaja.

Normalitzar-ho. És a dir, tenir en compte el síndrome post vacacional i fer consciència que no és un fet individual, sinó que passa a moltes persones perquè és un canvi que per més normal que sembli, i poc o molt, afecta les persones.

Tornar a les rutines a poc a poc, no pretendre arribar a la vida quotidiana d’abans de les vacances ni a una mena de perfecció, de cop. Cal fer-ho de manera progressiva.

Conservar aquells moments que ens feien sentir l’esperit lliure, en la mesura del possible, mirant de descansar prou, viure instants d’alegria amb els amics, tenir un espai de temps personal…Tot alineant a poc a poc els ritmes interns amb els externs.

Suport social i de la família. compartir és viure, i les penes minven quan es comparteixen, de la mateixa manera que creixen les alegries quan les compartim.

Notícies relacionades

Josep Matalí, Sant Joan de Déu: "Hem de capacitar-nos per donar un major acompanyament emocional als joves"

Xarxes socials i salut mental juvenil: entre la visibilització i la banalització

Fer esport, caminar i dedicar un temps a pensar, a fer consciència del que hem aprés i del nostre creixement personal.

Davant d’això, i en cas de voler trobar la manera de tornar a viure la pròpia vida quotidiana, cal trobar estratègies que ajudin a tornar a la reincorporació progressiva, la preservació d’espais personals de descans i el manteniment d’alguns hàbits propis del temps lliure, per tal d’aconseguir una sintonia i sincronia entre els propis ritmes interns amb els ritmes externs,i així poder reduir la sensació de no encaixar i de desajust.