Els rebesnets del Sabadell no van a l’opa

Factor sentimental pot sonar a oxímoron radical quan parlem d’un banc, que està fet de balanços i sotmès a resultats, pendent de l’evolució de l’acció i amb la vista posada en el dividend. Però Joan Corominas Guerin i Joan Llonch Andreu són la prova que és possible mantenir un vincle emocional amb una empresa. Tots dos són rebesnets d’algun dels 127 fundadors del Banc Sabadell i descendents d’alts executius del banc. La seva vida ha estat marcada pel banc i tots dos són dipositaris d’un ample llegat d’històries i anècdotes que repassen amb EL PERIÓDICO.

Històries que neixen en el mateix moment de la fundació del Sabadell, el 31 de desembre de 1881 a la notaria d’Antonio Capdevila, per on havien de desfilar els 127 empresaris i comerciants que van impulsar l’empresa. No tots van poder fer-ho aquell dia, i els que van ser citats per al gener es van trobar amb una trista notícia: el notari va morir aquell inici d’any i els tràmits es van haver de completar en una altra notaria.

Joan Corominas salta unes quantes dècades enrere al recordar que, durant la presidència del seu pare, Joan Corominas Vila, el banc va iniciar el seu creixement pel territori català. "Llavors es parlava de l’estratègia de la taca d’oli, i van obrir a Sant Cugat, als pobles, a la ciutat de Barcelona", recorda. "Anaven obrint sucursals, i quan ho feien de director sempre posaven algú del poble, i el meu pare, a qui li agradava molt la història, s’ho estudiava tot sobre el poble i soltava uns rotllos que deixava tothom bocabadat", riu Corominas.

Banquers sense xòfer

Era una altra època, i això es reflecteix en un detall: aquell president –ho va ser entre 1976 i 1999– presumia d’haver estret la mà a tots els treballadors del banc. Corominas, predecessor de Josep Oliu, va assumir el càrrec després de la defunció de Joan Llonch Salas. Tots dos van conèixer temps molt allunyats de l’Ibex 35 i de la sofisticació actual. "El meu pare i Joan Llonch anaven junts a les inauguracions de les oficines: un recollia l’altre en cotxe, i ni xòfer ni res, se n’anaven a Tremp o on toqués", explica aquest diari Joan Corominas Guerin.

Era una època en què els presidents no tenien l’exposició mediàtica actual, com ho demostra una vivència del president Joan Corominas: un dia es va trobar amb un treballador del Banc Sabadell a la cimera de l’Aneto. El jove col·lega no el va reconèixer i li va preguntar en quina oficina treballava. El banquer va respondre que en serveis centrals. Pocs dies després, van trobar a l’ascensor de la seu del banc i, aquell cop sí, l’excursionista el va reconèixer: n’era el president.

Joan Llonch, net del president del banc Joan Llonch Salas, també evoca temps remots. Recorda que, després de les mortíferes riuades que va patir Sabadell l’any 1962, Franco va visitar l’Ajuntament de la ciutat i com ell va poder assistir al discurs des del balcó del costat, que era del banc. "El meu avi no era en absolut franquista, però jo tenia vuit anys i m’ha quedat aquesta imatge gravada", narra.

L’arqueig d’any nou

Però el seu millor record d’infància vinculat al banc arribava cada 1 de gener, quan el seu avi el convidava a assistir a l’arqueig. "Consistia a comptar tot l’efectiu que hi havia a la caixa de seguretat que hi havia al soterrani", recorda. "Piles i piles de bitllets a les taules i carros plens de monedes. Era impressionant", evoca. "Expliquen que, quan els consellers se n’anaven, hi havia un directiu que feia sempre el mateix acudit: ‘Ja podeu tornar a comptar els diners, a veure si falta alguna cosa!’"

En aquelles dècades el banc no cotitzava en la borsa i obtenir accions, un objectiu molt desitjat en la societat vallesana de l’època, era una tasca complexa. Joan Oliu, que va ser primer executiu del banc entre el 1977 i el 1990, acudia a alguns clients i els feina una promesa: "¡Et donaré deu accions". El cert, recorda Llonch, és que no regalaven res a ningú. "¡Se les havien de pagar, és clar!".

Aquesta il·liquiditat i l’elevat valor de les accions van provocar una anècdota familiar a casa dels Llonch. Quan el seu avi va morir, el 1976, la família va descobrir que no havia escrit el testament, però sí que havia dirigit una carta a Oliu Pich. "Li deia: ‘De les meves accions, tantes als meus nets, tantes a aquest, tantes a l’altre i tantes a la meva nora.’ La seva nora era la meva mare, i arran d’allò sempre deia: ‘¡Sí que m’estimava, el meu sogre!".

Dividends per sopar

La vida de Corominas i de Llonch, segons expliquen, va estar plena de dinars familiars en què es parlava incessantment del Banc Sabadell. "El Sabadell era una segona família. Dinàvem i sopàvem amb el rotllo del banc: que si quina oficina obririen, com aniria la junta general... Es parlava del misteri del valor que donarien a l’acció i del dividend que donarien", recorda Corominas.

En conversa amb aquest diari, aquesta parella de rebesnets del Sabadell expliquen la idiosincràsia de la capital vallesana. "És una ciutat que és un miniestat: tens una caixa d’estalvis, un banca, una cambra de comerç, una companyia d’assegurances, una mútua, la companyia d’aigua, un dels clubs amb més socis de Catalunya [amb referència al Natació Sabadell]", explica Corominas. "I cal remarcar que, dels 127 fundadors, molts eren competidors entre ells, però a la ciutat de Sabadell, quan s’organitza alguna cosa com un banc, tots treballen per l’objectiu comú", afegeix.

Llonch li dona la raó amb una imatge del consell del banc als anys 50. Dels set consellers que hi apareixen, quatre competien en el negoci de la draperia, un altre es dedicava al cotó, un altre era proveïdor de tots ells i només un era aliè al sector del tèxtil.

Aquest fuenteovejuna financer ha donat lloc a una institució molt estimada a la ciutat, en la qual les accions s’han transmès de pares a fills, fent bona la dita que "els accionistes del Sabadell vivien pobres i morien rics", perquè acumulaven un patrimoni del qual mai acabaven disposant.

Corominas, de fet, afirma que la resistència dels accionistes va ser el que va salvar el banc en l’abrupta crisi que va afectar el sector financer durant la gran recessió: "El banc el van sostenir els accionistes de tota la vida", afirma. També recorda que recentment el Sabadell ha viscut etapes dures. "Un any no van donar dividend, i després els van donar molt petits durant dos anys, i fixa’t, la gent, malgrat tot, va aguantar", apunta.

Més enllà dels números

Notícies relacionades

El pla inversor d’Aena pretén cobrir el creixement turístic de dues dècades

L’habitatge puja un 6% el 2025 i arriba al preu més alt en 17 anys

Entre els que ho van fer, és clar, hi havia Llonch i Corominas. Tots dos formen part de l’Associació d’Accionistes Minoritaris Banc Sabadell, que va ser fundada per oposar-se a l’opa del BBVA. L’activisme d’aquests dos descendents de president del banc va arribar al punt que, en un acte de Carlos Torres, president del banc d’origen bilbaí, van mantenir un dur enfrontament amb el financer madrileny. "Ja es pot imaginar el que em diu el cor sobre l’opa", li va dir Corominas. "Això no és com Enagás: les accions van arribar als 30 cèntims i no les vam vendre perquè les hem heretat dels nostres pares i avis", li va explicar Llonch. "Vostè parla de números, però això són més que números", va afegir.

Corominas i Llonch es miren quan se’ls pregunta si acudiran a l’opa perquè la quarta empresa de Catalunya canviï de mans, per a la qual cosa tenen temps fins al 7 d’octubre, i si ho farien a algun preu en cas que hi hagi millora d’oferta: "Jo no vendré, i menys amb les perspectives que hi ha de dividend", diu Llonch. Corominas s’hi afegeix. "M’ho he plantejat i em pesa més el cor que el cap: no vendré a cap preu: el que jo vull és transmetre les accions als meus fills, igual que els meus pares me les van transmetre a mi", afirma.